Opinió

Tribuna

Desmemòria

“Fa feredat la frivolitat i la joventut dels qui canten ‘Vamos a volver al 36’ amb la mà alçada i el somriure de complicitat dels que se saben forts i privilegiats

El DIEC no recull el mot desmemòria, sí el de desmemoriejar, però és una acció que s’atribueix a un mateix (la de no recordar-se de les coses), no hi ha un verb atribuïble a qui t’ha robat la memòria. Enguany commemorem els 150 anys del naixement de Nativitat Yarza, la primera dona elegida alcaldessa per sufragi universal a Catalunya. Convindríem que és una fita important: pel país, per la democràcia, per les dones. I malgrat tot i amb el cor a la mà, fins fa poc, quants de nosaltres n’havíem sentit a parlar? Estic segura que ben pocs dels lectors i lectores d’aquest diari, que, com a tals, considero persones interessades i informades. Ningú ens havia explicat la vida valenta d’aquesta dona lluitadora que va ser mestra, alcaldessa, republicana, militant feminista, miliciana i exiliada. Per desgràcia, és evident que els vencedors de la Guerra Civil van fer bé la seva feina a l’hora d’imposar la desmemòria col·lectiva. El feixisme va aconseguir esborrar tot rastre de progressisme, republicanisme i laïcitat, els valors que encarnava Yarza.

Afortunadament, a Catalunya hi ha qui treballa per restituir la memòria històrica i nacional robades. Institucions com ara la Fundació Irla i l’Institut Català de les Dones; persones com ara Antoni Dalmau i Isidre Surroca, biògrafs de l’alcaldessa; Isabel Segura, la primera persona a qui en vaig sentir parlar; o Carme Porta, comissària de l’Any Yarza.

A Bellprat, el poble de l’Anoia que té l’honor d’haver escollit la primera dona alcaldessa del país, el que aleshores era el president del Parlament, Ernest Benach, va dir en un acte d’homenatge que, si Yarza hagués estat americana, Hollywood ja li hauria fet tres pel·lícules.

Potser és el moment de posar-nos-hi, perquè la veritat és que no anem sobrats d’heroïnes nacionals. De persones que, com Yarza, han format part de la nostra història, han obert camí en el camp de la pedagogia, el municipalisme i el feminisme. De persones que han contribuït a configurar-nos com som. Faríem bé a reivindicar el seu llegat i, alhora, continuar alerta.

Perquè ara, mentre encara ens toca rescatar noms de l’oblit històric, mentre encara no s’han obert les fosses comunes, mentre la televisió pública de Catalunya fa viatges sentimentals pels darrers dies dels avantpassats morts en el camp de batalla, mentre encara són obertes totes les ferides, hi ha qui ens amenaça de fer-nos tornar als anys més foscos de la nostra història a ritme de cançó alegre i enganxifosa de l’estiu. Fa feredat la frivolitat i la joventut dels qui canten Vamos a volver al 36 amb la mà alçada i el somriure de complicitat dels que se saben forts i privilegiats. Els veus divertir-se en imatges enregistrades amb el mòbil, imatges que no són clandestines perquè ni volen ni necessiten amagar-se de res. Perquè, com la fauna de col·legi major, no seran mai jutjats perillosos per a la societat. Només són xicots de bona família que es diverteixen, que quan han begut un pèl massa fan acudits naïfs de les dones, els gais, els transsexuals, els progres, els catalans i els jueus (dels “gangosos” i “esguerrats” que feien anar els políticament incorrectes vells humoristes casposos). Noiets que, tard o d’hora, ocuparan les cadires dels que ara els ho passen tot amb un copet a l’espatlla. Els senyors del poder, els homes que han manat sempre (aquí i a la Xina popular, com demostra el “renovat” politburó sorgit del 20è Congrés Comunista). Dels qui molt probablement als anys trenta la mateixa Nativitat Yarza va patir desdeny i escarni per haver gosat desplaçar-los de la seva tribuna privilegiada, amb una legitimitat que no li venia pel bressol, sinó per la voluntat del poble. (Yarza es va presentar sota les sigles d’ERC i va superar la Lliga Catalana per només cinc vots de diferència.)

I davant d’aquest espectacle miserable dels cadells que seran llops algun dia, a mi em ve al cap l’episodi d’una sèrie d’advocats nord-americana en què es jutja una noia que havia matat el pare perquè havia planejat per a ella un matrimoni forçós. El jutge li preguntava: “El seu pare la volia fer tornar a l’Afganistan?” I la noia responia: “No, senyoria, el meu pare em volia fer tornar al segle XV.” Doncs, això. Recuperem la memòria i continuem alerta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.