Lliures, bestioles!

Ben aviat veurem aixecar el vol a milers d’aus de totes les espècies, aus exòtiques, silvestres, de tots els colors, formant un núvol tutti colori en el cel del nostre territori. Potser també ens haurem de desplaçar fent saltirons i cabrioles, compartint l’espai amb milers de rosegadors i rèptils que envairan els nostres carrers. I d’això en serà responsable la ministra de Drets Socials i Agenda 2030, Ione Belarra, amb la llei de benestar animal, ja anomenada “llei Belarra”. Amb la creació d’un “llistat positiu” –i pensem que si existeix un llistat positiu és que indirectament existirà un llistat negatiu–, la ministra informa la ciutadania de quins sí i quins no podrem tenir com a animals de companyia.

Dit així sona dur, però és com formar part de les llistes del comerç esclavista o, d’altra banda, estar inclòs en la llista de Schindler. Expectants del “llistat positiu” que en sortirà, tots aquells que tenim animals de companyia haurem de començar a pensar què en fem, d’ells, quines mesures haurem de prendre. Perquè sembla que tant sí com no s’haurà d’esterilitzar l’animal o fer-lo avortar. Quin cost afegit representarà aquesta mesura i, sobretot, com afectarà els nostres éssers estimats?

N’hi ha que es permeten afirmar que aquesta llei coartarà la llibertat personal de decidir quin animal de companyia volem tenir. Però sembla que ningú ha pensat en com és de coartada la llibertat d’un altre ésser viu. Us imagineu formar part d’un “llistat positiu” d’un ésser que es pogués considerar superior a nosaltres? I, el que és pitjor, formar part d’un llistat negatiu? Segurament, és fàcil frivolitzar amb un assumpte sobre el qual existeix molta literatura i un imaginari cinematogràfic abundant i recurrent. Als animals se’ls ha d’estimar, no per llei, sinó per moralitat i ètica convivencial. I perquè tots els éssers vius tenim el dret a una existència digna.

Com totes les lleis, serà difícil de fer-ne una lectura única. Però ben segur que a hores d’ara n’hi ha més d’un que ja s’està fregant les mans pensant en el negoci que en farà del que surti d’aquesta llei. I d’altres, en com s’ho farà l’administració pública per imposar-la. Sembla que tot allò que no es pot controlar des de les altes instàncies s’acaba legislant i imposant a tots els ciutadans, que finalment són els que paguem aquests desgavells.