Debat a 2, debat a 7, debat a 5
D'Avui.cat
La campanya electoral ens ha proporcionat l'oportunitat d'assistir a tres debats electorals televisius amb intencions, objectius i desenvolupaments molt diferents. Els protagonistes, polítics a banda, han estat Manuel Campo Vidal, Ana Blanco i Josep Cuní. Mentre els dos primers s'han limitat a exercir de cronometradors, el tercer s'ha estimat més fer d'àrbitre.
Transmutat en un rellotge dels que utilitzen els jugadors d'escacs, Campo Vidal va preferir amagar-se rere la presumpta neutralitat de l'Acadèmia de les Ciències i les Arts de Televisió –una neutralitat que tanmateix s'ha convertit en portaveu d'un bipartidisme presidencialista que no s'adiu amb el multipartidisme parlamentari actual–, i evitar tot protagonisme en el cara a cara de dilluns. Dijous, Ana Blanco va mostrar haver-se après de dalt a baix la lliçó de Campo Vidal multiplicant per set la seva absència de protagonisme. Si el cara a cara tenia, si més no, l'interès de veure enfrontats Zapatero i Rajoy, el debat a set va ser el súmmum de l'ensopiment i la quintaessència del diàleg de sords, amb nomes dos caps de llista presents i amb un tic-tac implacable que va restar tota espontaneïtat a les peroracions discursives dels polítics assistents.
Cuní, en canvi, va mostrar divendres que es pot reunir cinc candidats al voltant d'una taula sense avorrir ni quedar en evidència. Tot i que el debat a cinc va transcórrer sobre el guió previst, sense sorpreses ni estirabots ni sortides de to i amb l'única incidència remarcable de les interrupcions multilaterals, Cuní va saber exercir el paper que li pertocava, el d'àrbitre que reparteix joc i amonesta quan cal i va mostrar la seva capacitat d'interpretar les normes segons les vicissituds del partit. Per això el debat a cinc va ser més agraït de veure que els altres dos i probablement molt més útil per al votant català. Ara només cal saber per quin model optarà dilluns Olga Viza al segon cara a cara. Tot fa suposar que serà altre cop el de Campo Vidal. Llàstima.
