Un odi brutal

No repetiré les abominables paraules de Carla Toscano contra Irene Montero, tot i que la mateixa ministra d’Igualtat va demanar que, tot i la petició feta per part de qui (el socialista Alfonso Gómez de Celis) aleshores presidia el Congrés de Diputats amb una passivitat sorprenent davant dels insults d’una representat de la manada ultradretana, no s’esborressin del diari de sessions perquè aquest deixés constància de la violència política. No ho faré perquè tothom les coneix i perquè em faria fàstic reproduir-les en contraposició amb la complaença, fins a l’entusiasme, amb què diversos mitjans ultradretans van fer servir la part més personal dels insults per titular la notícia.

Arriba un moment en què m’importa poc si l’anomenada “llei del només sí és sí” és més o menys un nyap, del qual, tanmateix, no seria responsable només Irene Montero. Allò que m’importa, en la mesura que m’indigna, és l’odi descomunal cap a aquesta dirigent d’UP. Un odi que, expressat amb agressivitat i burles, ve de lluny, d’abans que fos ministra, però que s’ha agreujat pel fet de ser-ho en la mesura que a la ultradreta (que no és només Vox) li molesta l’existència del mateix Ministeri d’Igualtat i el fet que hi hagi lleis com ara del “només sí és sí”. De fet, ho exhibeixen amb fatxenderia: la mateixa Toscano, just fa dos anys en el dia en contra de la violència masclista, va tenir la insolència de dur una samarreta amb l’eslògan (“Feminist Tears//Llàgrimes feministes”) i, en una altra ocasió, va portar-ne una amb la declaració “Not Mee Too”. Per què odien tant Irene Montero? Doncs simplement perquè és una dona feminista i d’esquerres. Tant de bo les feministes i les demòcrates siguem més i parem els peus a aquesta banda de feixistes.