S’ha perdut l’ètica de la veritat

Abascal treu foc pels queixals –acudit de Bernardo Vergara– davant el problema d’imatge del seu partit: no pot ser que ara tothom s’escandalitzi perquè Vox ha creuat una línia vermella, quan ja fa anys que es promociona des de l’altre costat de qualsevol mena de complex i decència. (L’últim terme és collita pròpia.) És cert que aquests dies –ja hem parlat dels atacs antifeministes– s’ha arribat a nivells insuperables (?) de barbaritats al més pur estil del supremacista d’extrema dreta Steve Bannon, que va difondre la conspiració d’una xarxa internacional de pederastes d’esquerres que segresten criatures. Escoltin, si no, els grunys a pit obert del diputat Víctor Sánchez del Real en defensa de l’Espanya que es resisteix a ser assassinada pel govern i els seus socis, als quals ofereix el clatell al Congrés, mentre es vanta de tenir la “superioritat moral”. Quina basarda! Les paraules saben de nosaltres molt més del que nosaltres sabem d’elles! El sofista Gòrgies –ho cita Joan Manuel del Pozo en l’Educacionari– en pondera el seu poder extraordinari: “Amb un cos minúscul i invisible, són un autèntic sobirà capaç d’infondre els més diversos sentiments, des del temor fins a l’alegria, des de la tristesa fins a la compassió, un poder superior al dels medicaments que canvien el cos, perquè canvia l’ànima i la pot emmetzinar o curar, encoratjar o enfonsar en la por i l’angoixa.” Tornant a casa, a banda de la pobresa mental d’alguns oradors que busquen el contagi col·lectiu a través de l’odi, la pregunta és: on i quan es va perdre aquella exigència ètica de dir la veritat?