Cançons fetes emoció
Ho va dir Francesc Cassú, director de la SCCC: “Si hem aconseguit emocionar i al mateix temps que els espectadors sortissin amb un somriure als llavis de l’Auditori de Girona, la feina està feta.” Ho van aconseguir a les tres actuacions amb les quals van presentar Himnes del cor la segona proposta del cicle Emociona’t amb la Simfònica de Cobla i Corda, de la qual ja es pot adquirir el CD. I és que aquests Himnes del cor van arribar a la gent. Una molt bona orquestra ben coordinada entre joves, mestres i els professionals de La Principal de la Bisbal, quatre veus de primer ordre i la Polifònica de Puig-reig, que va tenir més protagonisme que mai, van donar vida a un espectacle que serà recordat. La feina va ser de primer ordre. Des de l’obertura amb Amazing grace fins al bis final que va donar pas a l’himne nacional de Catalunya, van desfilar himnes de tots els temps en un “viatge musical i emocional per les melodies més corprenedores dels darrers 300 anys i que han acabat esdevenint himnes de la humanitat”, com el va definir Josep Lagares. Música espiritual, del Kumbaya a L’hora dels adeus, himnes de l’Europa clàssica, de Brahms a Beethoven; cançó protesta que ens va portar de Pete Seeger a Els Esquirols i de Carlos Puebla a Bella ciao; cançons per la pau amb els imprescindibles Bob Dylan i John Lennon barrejats amb Bob Marley o Lionel Richie; cançons que remarquen l’alegria de viure, de Coldplay a Ben E. King; el vol per l’Amèrica Llatina, i la tornada a casa. Un concert emocionant en què et descobries cantant. No vull deixar de destacar l’emocionant Annie’s song de John Denver, una cançó que va defensar Joan Garrido; l’Hallellujah de Cohen que es va fer seu Beth; el gran descobriment que ha estat Paula Giberga, que encomanava alegria de viure, i, de nou, El vol de l’home ocell dels Sangtraït, en una versió que ja va fer Roger Padullés i que ara s’ha fet seva Manu Guix. Vam sortir amb el somriure als llavis, escoltant cançons que “independentment de l’edat, la ideologia, el gènere, la llengua, la nacionalitat o el color de la pell, ens uneixen com a persones i ens apropen com a germans”, en paraules de Josep Lagares. Ho deia el president de Metalquimia: “Cal adonar-se del que importa, que els homes són éssers espirituals i només alimentant l’esperit serem capaços de sobreviure en pau.” Així sigui. Llarga vida a la SCCC.
