“La noia de la pregunta a la Colau”

El poder té un hàbit, un uniforme. Els reis vestien com reis i amb una corona; els militars, de verd, i el poder que hem conegut nosaltres era el de vestit i corbata. El de l’home blanc de mitjana edat. Així anaven vestits els polítics a la tele. Les samarretes de la CUP són un uniforme polític. Els partits tenen assessors de moda. Una corbata verda vol dir “viva el rey de España”, el vermell és del PSOE; el blau, del PP; el taronja, de Ciutadans, i el lila, de Podem. El comú dels mortals no va, en principi, vestit igual a tot arreu. No es veuen xandalls a la feina i quan érem petits la nostra mare deia que ens mudéssim. Això és així. La roba comunica. A Josep Bargalló el van cosir a preguntes i va generar minuts de debat i pàgines de diari quan va decidir que aniria sense corbata com a conseller en cap. I si un dia David Fernàndez decideix posar-se-la, voldrà dir alguna cosa. O no. Però li ho preguntaran. Però es veu que a l’alcaldessa de Barcelona no se li pot preguntar, amb educació, per una evidència com el seu canvi de look, de les samarretes de l’activisme al formalisme institucional. No li pot preguntar ni una estudiant de periodisme de la Pompeu Fabra interessada en el llenguatge no verbal, la moda i la política, que també hauria preguntat a Pablo Iglesias per la cua o a Ferran Pedret per les camises mao. I no, no era una pregunta masclista. Ho va ser més, en tot cas, el to de la resposta, que no va ser procedent: “Em vesteixo com em dona la gana.” Colau pot estar tan cansada com vulgui que li ho preguntin, però ho ha d’acceptar. Va tenir l’agilitat d’explicar-se amb l’estudiant i públicament de manera immediata, però té raó “la noia de la pregunta a la Colau”. “Volia saber com l’alcaldessa preparava el llenguatge no verbal (…), ella que ha fet servir molt aquest simbolisme en la indumentària, en tota la seva carrera.” Era això, i no masclisme. La propera, sobre la síndrome de Zelig.