L’autoritat qüestionada

A la sobretaula de casa, quan ens ajuntem tota la família, sempre hi ha aquell moment en què algú comença a buscar en el passat exemples que s’allunyen, i en alguns casos contradiuen, el present. Les comparatives són odioses, diuen, però també ens ajuden a prendre la mesura exacta de l’evolució d’una societat. Per bé i per mal. L’etapa escolar és un dels temes clàssics quan es tracta d’enfilar la conversa després de l’àpat i de comprovar les diferències abismals que han aparegut en un període relativament curt de temps. Prenem, per exemple, els anys seixanta del segle passat. Tardofranquisme encara molt viu que obligava els alumnes a formar militarment abans d’entrar a classe i a cantar el Cara al sol davant la imatge del Generalísimo i de la creu penjada a la paret. Càstigs corporals dels mestres que ningú ni es plantejava denunciar, i tot en castellà, la lengua del imperio. L’autoritat del professor mai no era qüestionada, perquè el que s’imposava era la por i aquella dita que feia la letra con sangre entra s’aplicava sense escarafalls. El mestre, com el guàrdia civil o el capellà, formaven part de les figures inqüestionables del poder. I l’exercien sense manies. Seixanta anys després, la realitat s’ha girat com un mitjó i, afortunadament, ha estat per a millor. S’hi han instal·lat els valors democràtics, s’ha buscat l’equilibri entre transmetre coneixements i formar ciutadans compromesos amb la societat, s’ha facilitat el debat obert entre alumnes i professors i s’ha impulsat la crítica raonada.

Aquest ambient de llibertat, però, també ha obert la porta a generar episodis d’enfrontament gratuït i que evidencien que encara queda molt camí per recórrer. La paraula del docent és qüestionada sense motius i se l’exposa a l’escarni públic per prendre decisions que li corresponen, els símbols ideològics s’obren camí a les aules i s’alimenta el discurs per part de les famílies que els alumnes, encara que siguin culpables, sempre tenen la raó. I això també genera por, però ara la dels mestres.