Quaranta anys jugant...

I jugant seri­o­sa­ment, si ho puc dir així. És el que ha fet i fa encara el meu amic Josep Maria Joan Rosa (quants noms de pila...!), i ara se li reco­neix per­so­nal­ment, públi­ca­ment, ofi­ci­al­ment (quants adver­bis...!), la feina i la tra­jectòria. Es tracta del Premi Naci­o­nal de Foment de la Cre­a­ti­vi­tat a la Joguina cor­res­po­nent al 2022, segons ha anun­ciat el Minis­te­rio de Cul­tura. Una nota difosa pel govern de les Espa­nyes diu que el jurat des­taca l’excel·lència de la com­pleta tra­jectòria del pre­miat Josep Maria Joan, i el seu paper prin­ci­pal com a fun­da­dor i direc­tor del Museu del Joguet de Cata­lu­nya, de Figue­res. Sem­pre ho he dit, però com més anys pas­sen més viva és la sen­sació: anar al museu d’en Josep Maria i cons­ta­tar-hi que amb gran quan­ti­tat de joguets allà expo­sats jo havia jugat fa setanta anys o més, em pro­du­eix un sen­ti­ment de revi­val únic. No em cal fer cap esforç per evo­car un pas­sat de jugar amb esglésies, altars i dis­fres­ses de capellà, amb pobres rèpli­ques d’ins­tru­ments més o menys musi­cals, amb figu­re­tes d’indis i sol­dats, amb ani­ma­lets de cartró, pilo­tes de drap, bal­du­fes... Tot sovint he pen­sat que el museu sem­bla aspi­rar a algun punt d’ana­cro­nisme i dolçor, una cosa ama­ble i entra­nya­ble, ben­vo­lent i afec­tu­osa. L’exqui­si­desa de la pre­sen­tació dels objec­tes i el lloc estu­diadíssim que ocupa cada joguet com si fos únic sado­llen ulls i espe­rit. Vaja, és un dels meus loci amo­eni més segurs i entra­nya­bles. En l’última visita, era sol vol­tant per les sales, només de tant en tant em topava amb una pare­lla de fran­ce­sos vene­ra­bles, que par­la­ven en mur­mu­ris com en un sancta sanc­to­rum. La visió em revi­fava una pila de records nau­fra­gats en la llu­nya­nia del pas­sat, i m’obli­gava a que­dar-me parat davant les vitri­nes il·lumi­na­des d’una llum clara, pro­funda com una psi­coanàlisi, enfon­sat en un aigua­moll de som­nis. Diu que hi ha 25.000 peces, també hi ha un excel·lent cen­tre de docu­men­tació per a la història de la joguina. I per sobre de tot, hi ha l’amic Josep Maria Joan, qua­ranta anys tre­ba­llant-hi, i el record entra­nya­ble de Lluís Duran, que col·laborà amb ell a par­tir del 1992, amb la presència activa i indis­pen­sa­ble de la Pilar Casa­de­mont. Hi hauré de tor­nar aviat, neces­sito més pes­si­go­lles a la medul·la.