El voraviu
Lambán, el bocamoll
És l’evolució de la vella màxima “el que es mou no surt a la foto”
En quaranta-vuit hores el mite dels barons del PSOE en versió regnat Pedro Sánchez s’ha desfet com es va desfer el dels barons del PSOE del regnat de Felipe. Els partits, tots, són monarquies absolutes i absolutistes. No és que els barons no tinguin la magnificència d’un gran d’Espanya. No és que els barons no tinguin les ràncies maneres de l’aristocràcia de sang, per modesta que sigui. No és que els barons no tinguin la solvència dels nou-rics que han comprat el títol nobiliari per recollir reverències i acudir a besamans. És que els barons no superen l’alçada política d’un bocamoll tavernari. El cas Lambán és ben clar, a més de patètic. En què devia estar pensant el president d’Aragó quan var dir que a Espanya li hauria anat més bé si Pedro Sánchez no hagués recuperat el poder en el PSOE? En quin món viu? Quin partit es pensa que és el seu? Quina democràcia s’ha pensat que es consumeix a l’Estat espanyol? Creia que el numeret de Sixena o el dels Jocs Olímpics d’hivern li havien generat algun actiu? Lambán se l’ha hagut d’empassar com se l’empassen els bocamolls de les tavernes. De pressa i sense consideracions. La vella màxima “el que es mou no surt a la foto” evolucionada i perfeccionada continua sent el motor de la vida política. El qui mana mana, i si no el raspalles quan vol ser raspallat, t’ho menges tot, per president d’Aragó que siguis. No hi ha baronia que valgui, bocamoll.
