Editorial

La gota que fa vessar el vas a l’Iran

L’onada de pro­tes­tes pro­vo­cada per la mort de la jove kurda Mahsa Amini a mans de la Poli­cia de la Moral per por­tar mala­ment el vel ha obert una escletxa d’espe­ran­ces en el ferri règim de l’Iran. El pri­mer pas, si es mate­ri­a­litza, podria con­sis­tir en la supressió d’aquest cos repres­sor creat per fer com­plir les obli­ga­ci­ons reli­gi­o­ses de la república islàmica. L’objec­tiu és rebai­xar la crei­xent indig­nació entre la població, espe­ci­al­ment entre les dones, que han apro­fi­tat el cas per rebel·lar-se con­tra l’exigència de tapar-se els cabells amb el hijab i de dur roba ampla que impe­deixi mar­car la figura cor­po­ral. Les pro­tes­tes no s’atu­ren mal­grat la vio­lenta res­posta poli­cial, que s’ha traduït en dese­nes de morts i cen­te­nars de detin­guts. A les espontànies mani­fes­ta­ci­ons al car­rer, divul­ga­des al món gràcies a les xar­xes soci­als, s’hi ha afe­git ara la vaga gene­ral de tres dies mas­si­va­ment seguida pels comerços, que han abai­xat les per­si­a­nes. Tot ple­gat ha situat el règim encapçalat per l’ultra­con­ser­va­dor Ebra­him Raisi en una cruïlla difícil, que s’afe­geix a les sem­pre com­pli­ca­des rela­ci­ons amb les potències occi­den­tals, molt pre­o­cu­pa­des pels pro­gres­sos d’una ener­gia nuclear que el règim sem­pre ha lli­gat a l’impuls de l’eco­no­mia naci­o­nal.

Cal remun­tar-se enrere per tro­bar el pecat ori­gi­nal; con­cre­ta­ment fins al cop d’estat que el 1953 els Estats Units van patro­ci­nar con­tra l’ales­ho­res pre­si­dent democràtic, el laic Moham­med Mosad­deq, res­pon­sa­ble de la naci­o­na­lit­zació dels pous de petroli en con­tra dels interes­sos impe­ri­a­lis­tes. El que va venir després, la dic­ta­dura del xa Moham­mad Reza Pah­lavi, pro­te­git amb la tris­ta­ment famosa Savak, una poli­cia espe­ci­a­lit­zada en la tor­tura dels dis­si­dents, va ser el caldo de cul­tiu de la revo­lució del 1979. Amb la cai­guda del xa es va obrir la porta a un nou règim pre­si­dit per l’aia­tol·là Kho­meini, que amb els anys ha anat dege­ne­rant cap a posi­ci­ons tota­litàries. Ara el pro­blema de Raisi és doble: en pri­mer lloc, la seva població no se’l creu i el tsu­nami de pro­tes­tes difícil­ment s’atu­rarà. En segon lloc, les xar­xes soci­als són molt difícils de con­te­nir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.