Som-hi, ‘Golfus’!

Retro­bar la festa. Després de tants i tants bons monòlegs dels quals hem pogut gau­dir aquests anys, anar al tea­tre a veure el musi­cal Gol­fus de Roma és retro­bar la festa amb vint-i-sis intèrprets que encara es mul­ti­pli­quen omplint l’esce­nari i la pla­tea del Con­dal de música, glo­bus, con­feti i de farsa, ria­lles i cançons. Un revul­siu per plan­tar cara als mals moments que tenen forma de covid, d’inflació, de presa de pèl quo­tidià, i per sor­tir ani­mat per enca­rar tot el cicle nada­lenc anual.

Vaig voler salu­dar, abraçar i feli­ci­tar l’amic Jordi Bosch a la sor­tida de l’espec­ta­cle. Ho hau­ria fet amb tots i cada un dels mem­bres de la com­pa­nyia. I pen­sava quin tros d’actor com ell, que en el paper de Pseu­do­lus, i en aquesta magnífica versió d’aquest clàssic de Step­hen Sond­heim que signa Daniel Anglès, i que ens el situa en codi cir­cense, manté el relat, el nervi i el tempo de tot l’espec­ta­cle de manera bri­llant. Pen­sava en alguna aven­tura gas­tronòmica com­par­tida amb Jordi Bosch, res­se­guint amb tota una colla el sen­tit del gust, i la civi­lit­zació de les esto­va­lles i els plats, i tots dos plo­rant lite­ral­ment d’emoció davant de l’ali­ment trans­for­mat en obra d’art. Aquell sen­ti­ment, aque­lla emoció, que ell sap gene­rar des de l’esce­nari, i que surt del sac de gemecs que és el nos­tre cer­vell quan queda atra­pat per un impacte, per una història, per un fil, per un so, per un gest. És cert que un dels mals de la pandèmia és que, havent-nos de con­fi­nar a casa, sem­bla que hàgim per­dut més d’un llençol, a l’hora d’anar al tea­tre i al cine, als con­certs, de sor­tir a veure món. De seguir-nos for­mant, que aquesta funció fa de la cul­tura un bé de pri­mera neces­si­tat. L’esplèndida Domina Mercè Martínez va sac­se­jar la xarxa dies enrere, recla­mant l’atenció i interès del públic, fent-nos notar l’esforç de man­tinc el català que hi ha en aquesta versió. Perquè, això sí, tots tard o d’hora sen­ti­rem el reclam del Madrid del reileón i hau­rem dei­xat esca­par el tren del Gol­fus, i dels altres musi­cals que podem veure en català. I com sem­pre, és a les nos­tres mans.