Una joia de tresorer

Al mateix temps que hem sabut del tresorer d’Òmnium a les Terres de l’Ebre que rampinyava amb constància i precisió, hem sabut de la vicepresidenta del Parlament Europeu i una colla més que es deixaven enllustrar pel geoestratègic Qatar i que corrien (ara ells, ara els familiars) amb maletes i bosses de bitllets. L’emèrit no està sol, ja ho veuen. Ni en Griñán i els dels ERO. Ni en Millet i els que penjaven de Palau. Ni en Madí i els que han vist passar factures de Triacom. Ni els Pujol i els nius que no cauen de les branques si no les mouen. Ni en Bárcenas i les llibretetes amb “M. Rajoy”. Ni el comissari Villarejo i el fotimer de perles que habiten les seves gravacions. Estem voltats. De les Terres de l’Ebre a Brussel·les. De Tarifa a Atenes. Aquí no se salva ni Déu. El van assassinar, com canta Paco Ibáñez. Veurem ara com gira l’afer de la vicepresidenta Eva Kaili, que té consternat el grup socialdemòcrata i promet cua. A mi em motiva molt el cas del tresorer. Pels anys que feia que rampinyava i pel volum del que rampinyava. Una joia. Desviava cada any un 25% del pressupost de l’agrupació local, que trobo una brutalitat. Que ningú ho notés en vuit anys, ja no és tan extraordinari. Molts dels altres anomenats i dels que no sabem ho han fet tota la vida. Per a joia, però, la junta d’Òmnium. Magnífica la reacció un cop ho ha detectat! Ho ha escatit en un mes, ha fet net de ventre i ha sortit a explicar-ho amb acord de retorn inclòs.