Els periodistes i el català

Si vostès lle­gei­xen aquest arti­cle sense cap pati­nada ortogràfica és gràcies al fet que hi ha un equip de cor­rec­tors de català –en aquest diari i en tots els mit­jans de comu­ni­cació– que afor­tu­na­da­ment cobrei­xen les man­can­ces lingüísti­ques dels que hi escri­vim.

El català que es fa ser­vir als mit­jans, i espe­ci­al­ment a la ràdio i a la tele­visió com a mit­jans de mas­ses, hau­ria de tenir un nivell molt més alt. Peri­o­dis­tes com per exem­ple Joa­quim Maria Puyal –amb l’esfèrica i la bimba– són un exem­ple de fins a quin punt els mit­jans poden con­tri­buir a apu­jar el llistó col·lec­tiu de l’exigència lingüística.

Però fa temps que el català està per­dent llus­tre als mit­jans de comu­ni­cació, la llen­gua dels peri­o­dis­tes s’empo­breix per mol­tes raons; òbvi­a­ment perquè s’empo­breix a la soci­e­tat, perquè hi ha una inter­ferència mas­siva del cas­tellà i de l’anglès, i sobre­tot perquè els peri­o­dis­tes no són prou cons­ci­ents del seu paper de refe­rents lingüístics. O no en són cons­ci­ents a les facul­tats de peri­o­disme, on només s’impar­teix una assig­na­tura de català (6 crèdits d’un total de 240 del grau) que, a més, és opta­tiva.

Tot això ho recull l’informe El deure dels peri­o­dis­tes amb la llen­gua, ela­bo­rat per Pol Cer­vera, que aquesta set­mana ha publi­cat l’Obser­va­tori Crític dels Mit­jans del Grup de Peri­o­dis­tes Ramon Bar­nils. Diver­sos cor­rec­tors lingüístics i peri­o­dis­tes refle­xi­o­nen sobre com s’està degra­dant la qua­li­tat del català als mit­jans i coin­ci­dei­xen en un punt: la res­pon­sa­bi­li­tat dels comu­ni­ca­dors és clau, els peri­o­dis­tes són una “auto­ri­tat lingüística” i hau­rien d’actuar com a tal. Ja tenim un propòsit per a l’any nou.