Raons per a la independència

Comencen a sortir dades per part del govern de la Generalitat que justificarien la petició d’independència: 50% de participació i un mínim del 55% de suport a la independència en un referèndum. Suposo que tothom té consciència que aquestes xifres es poden obtenir o no. M’agradaria analitzar les raons que motiven el vot a favor de la independència.

Les raons poden ser històriques, polítiques i econòmiques. Les polítiques i les històriques no em pertanyen; analitzaré l’altra, per mi la més important. En el cas de les raons històriques i polítiques, hi ha molt sentimentalisme. El valoro, però prefereixo el motiu basat en raons econòmiques, moltes de les quals es coneixen a través de la premsa però que no sé si han estat ben enteses pels possibles votants. Parlar del dèficit fiscal significa el que es podria fer amb els diners que l’Estat deixa de fer-nos arribar. Aquests dies, hi ha hagut diversos accidents a la xarxa de Rodalies de Renfe, de què són culpables l’Estat i els seus instruments d’actuació. Els qui pateixen aquests dèficits ho entenen prou, però els qui no acostumen a agafar els trens no tenen massa consciència de les raons per què el vagó de la Renfe no arriba mai puntual o per què no es fan les inversions. I com aquest, hi hauria molts exemples.

Crec que la solució seria que la Generalitat, o potser millor algunes institucions catalanes, optessin per redactar i publicar un o uns llibrets sobre el que suposa l’actuació de l’Estat espanyol sobre l’economia catalana i les coses que es podrien fer si ens arribessin els diners que ens pertoquen. Aquest llibret hauria d’incloure igualment quin seria el futur d’una Catalunya independent. Aquesta no hauria de ser radical, sinó fruit d’un diàleg real.

Avui dia, es parla de diàleg quan les dues parts manifesten que el volen mantenir, però la realitat és que no estan disposades a abandonar el que consideren els seus principis fonamentals. Diàleg suposa sempre anar a les converses amb un plantejament obert i disposat a uns canvis similars als que esperen els de l’altre costat. Per començar, el diàleg que mantenen actualment els partits independentistes entre si no són diàlegs reals, sinó, simplement, una oferta que si no s’accepta suposa el final del diàleg. En aquestes condicions, el diàleg serà sempre una eina sense capacitat d’arribar a acords.

Però el diàleg principal hauria de ser entre l’Estat espanyol i Catalunya i, també, entre Catalunya i les regions espanyoles a què fem arribar molts diners, indispensables per mantenir-les. Si tallem de cop tots aquests ajuts, aquestes regions es trobaran molt malmeses. Per tant, s’hauria de buscar una solució que no les ensorrés i que permetés un creixement a l’economia catalana.

Repeteixo, la independència de Catalunya no pot tirar endavant tan sols amb l’acord i autorització del govern central, sinó el de totes les regions espanyoles beneficiades per l’actual centralisme. Potser amb el temps, aquesta dependència de Catalunya per part de les regions espanyoles es podria anar reduint fins arribar a una situació més racional i equitativa. La proposta de Catalunya ha de ser també una proposta sobre la vinculació amb Europa.

A la llarga, la solució positiva per a tots seria una Europa federal en què Catalunya s’integraria com a estat independent, però vinculat a Europa, que tindria alguna de les competències dels estats o el control d’aquestes. Per exemple, la inversió en obra pública i l’acció exterior.