Afrontar contrarietats

Les contrarietats són un do perquè arriben sense esperar, sense haver-les desitjat, sense consulta prèvia. És un do amarg, perquè no són ben rebudes, ni anhelades amb el cor i, de fet, per poc que poguéssim, les esquivaríem, però quan arriben no es poden espantar, ni fer veure que no hi són. Les contrarietats són gratuïtes, encara que, a voltes, són conseqüència del pròpia manera de viure.

No tot el que és negatiu és obra de l’atzar i de la necessitat. Hi ha estils de vida que generen adversitats de tota mena, tant en l’ordre de la salut com de la vida social. La soledat, per exemple, és una contrarietat, quan no és esperada, ni desitjada, però molt sovint, pot ser la conseqüència d’una manera de viure i de relacionar-se amb els altres. La malaltia no és buscada, ni ben rebuda, però molt habitualment és conseqüència dels mals hàbits alimentaris, dels mals estils de vida. És difícil adonar-se que l’adversitat és un do. D’entrada no és plaent, ni cercada. La primera reacció enfront de la contrarietat és la revolta, la indignació, fins i tot, la desesperació. De vegades, aquesta primera fase s’allarga molt en el temps i ens buida de forces creatives per plantar-hi cara.

L’adversitat arriba sense avís i ens complica l’existència. Voldríem evitar-la, desitjaríem poder-la esquivar, però quan fa acte de presència en el propi itinerari, no hi ha altra remei que afrontar-la. És un obstacle, però també és do, perquè és una ocasió per créixer, estimular la intel·ligència, afinar la imaginació, aprofundir en els propis recursos personals. Com escriure Sèneca: “La calamitat és una avinentesa per al valor.”

Els savis de l’antigor ens ensenyen a descobrir el costat educatiu de les contrarietats, allò que en podem aprendre. Ovidi, per exemple, afirma que “sovint els mals mouen l’enginy” i Horaci diu que “l’adversitat sol revelar el talent, la prosperitat el sol amagar”. Mentre tot va bé, mentre tot ocorre tal com havíem planificat, no cal esforçar-se, ni afilar l’enginy, però quan les contrarietats arriben i tot el que estava pensat, calculat i estipulat és desendreça, no tenim altre remei que treballar el sentit crític i potenciar la imaginació. La contrarietat es converteix, aleshores en una ocasió, en un pretext per desenvolupar habilitats amagades, recursos que hi eren, amagats dins de l’estoig del propi ésser.

No és possible realitzar un quadre complet de les contrarietats del viure, perquè la vida és molt més rica i complexa que qualsevol esquema mental. Hi ha, això sí, contrarietats de grans dimensions que, en lloc de potenciar l’enginy i la imaginació, paralitzen la ment i saturen el sentit crític. Hi ha, en canvi, petites contrarietats que catalitzen la intel·ligència perquè es parteix de la base que és possible fer-hi front i vèncer-les. Les contrarietats, petites o grans, són una ocasió per fer pinya, per associar-se, per buscar complicitats en l’entorn i establir ponts de contacte.

Les contrarietats són, al capdavall, la sal de la vida, la principal força de moviment. Quan el vent bufa de cara, cal córrer amb més potència per mantenir el mateix ritme. No desitgem que bufi, però quan ho fa, forcem més els propis recursos i, consegüentment, assolim uns nivells d’excel·lència molt superiors. Qui venç les contrarietats augmenta a la vegada la seva estima personal i la confiança que té dipositada en si mateix.

El fracàs és una contrarietat no esperada, quelcom que entrava dins del camp de les probabilitats, però quan arriba, frustra i amargueja l’existència. El fracàs no és ben rebut, però degudament digerit pot arribar a ser la clau de futurs èxits personals. En aquest sentit, el fracàs, tot i comportar una greu crisi, és, tal vegada, l’ocasió per a una nova renaixença, per a una mirada més fina i una acció més precisa. El fracàs ensenya a qui és capaç de ser humil i reconèixer la seva responsabilitat en l’error.

La malaltia és una contrarietat que pot ensenyar profundes lliçons no solament al qui la pateix, sinó també als que acompanyen el malalt. Ningú no desitja estar malalt, ni patir les conseqüències de la malaltia, però, quan irromp, pot esdevenir una gran font de lucidesa.