Fer negoci amb la gent gran

Ha passat a la història que per una casa hi passin generacions d’una mateixa família. La del baby boom va ser la primera que va estudiar, es va formar i va marxar de casa massivament. La figura de l’hereu és viva, però més per recollir un llegat que per fer-se càrrec dels pares quan envelleixen. És així, també, perquè no hi ha economia familiar solvent si només treballa un membre. I si són dos, qui cuida els avis? D’aquí sorgeix la necessitat de dotar el sistema públic de recursos per assistir la gent gran. Volem arribar a vells, la investigació ens hi ajuda i és urgent que la funció de la pediatria en la infantesa tingui una rèplica en la geriatria quan s’afronta l’últim tram de la vida, cada vegada amb edats més avançades que comporten dependències físiques i cognitives.

L’asimetria, però, és absoluta i dolorosa. No es qüestiona la dotació de les unitats de pediatria però pel que fa a la vellesa els dèficits són ingents i dolorosos. Qui pot s’ho paga, però qui pot pagar 2.000 euros al mes d’una residència sovint infradotada i amb dificultats per contractar personal ben format o els 3.000 de tenir cuidadors (sí, en plural, que han de descansar) 24 hores a casa? La solució és política, però sense consciència que hi ha un problema, no hi haurà solució. Si algú pateix un ictus o una malaltia cognitiva, passa molt més d’any llarg entre que es demana la valoració del grau de dependència i es fa efectiva la percepció d’una ajuda –molt minsa– o l’ingrés en una residència. Després, és clar, tenim a tota hora publicitat d’empreses de cuidadors –de nou, qui ho pot pagar?–, de cadires motoritzades salvaescales i de botons de socors. Anuncis protagonitzats per actors riallers, prims, drets com un ciri i que l’únic que els apropa als vells són els pots de tint que gasten per simular cabells blancs. La multiplicació d’aquests negocis evidència com de flagrant és la punxada del sistema públic.