Democràcia que es dicta i es predica

El regal del Tribunal Constitucional no podia arribar en més bona època. Després que les estructures d’Estat espanyoles van dictar el que es podia o no es podia debatre al Parlament de Catalunya l’any 2017, veure que ara dicta el que es pot o no es pot votar al Senat espanyol, té molta coherència. Divertit, eh?

Que el Constitucional hagi rebutjat aquesta setmana les recusacions contra dos dels seus magistrats amb els seus vots inclosos supera totes les expectatives fetes per professionals de la judicatura... Com deia aquell: Espanya mai no falla! Quan sembla que no puguin aturar un referèndum perquè la imatge pública que donarien seria de pena, ells s’hi llencen a cops de porra. I quan sembla que no puguin aturar una votació perquè la imatge de la democràcia no se’n refaria, ells l’aturen amb recusació o sense. Tot, molt coherent!

Això de la democràcia espanyola és una cosa que es predica, que no vol dir que es practiqui. Les estructures d’Estat espanyoles fan el que calgui quan cal, costi el que costi. Aquesta és la veritable coherència d’un estat que neix de la imposició de la força a cop de dictat. I això, que per a alguns és una de feblesa, és, en realitat, el que manté flotant un vaixell que fa anys que va a la deriva. I a Catalunya anem derivant...