Com acaben les dictadures

Tota dictadura viu en permanent inseguretat sobre el seu futur. La mort o incapacitat de l’home fort (sempre són mascles) pot ocasionar-ne la fi, sobretot si és de caire personalista. Si depèn d’un partit, assolirà relleus de lideratge més endreçats, mentre que si és militar, amb molta probabilitat naixerà i morirà amb un cop d’estat. Resulta curiós que les úniques dones que han exercit un poder dictatorial hi hagin accedit pel fet de ser consorts o familiars del líder, malgrat que al llarg de la història elles hagin liderat en nom propi multitud d’insurreccions i moviments polítics.

La recent “reelecció” de Xi Jinping al capdavant de la Xina afebleix el règim perquè ara el poder és més concentrat, rígid i arbitrari: s’ha eliminat el límit dels dos mandats i deu anys que el Partit Comunista introduí un cop mort Mao Tse-tung per tal de no repetir “excessos” (eufemisme per encobrir els seus crims amb milions de morts) i el culte a la personalitat.

Qualsevol dictadura és, per definició, corrupta. El poble no hi disposa d’instruments de fiscalització ni de remoció sobre els que manen. L’executiu no depèn d’eleccions sinó de mantenir satisfets els poders fàctics –òbviament amb diners i privilegis–. Tanmateix, tot règim, fins i tot el més sanguinari, necessita un mínim grau d’acceptació o tolerància entre els seus governats. Qui no se sotmet, pateix repressió –un altre tret típic de les autocràcies–. Però cap opressor tindrà mai prou presons contra una resistència massiva. Recordem la cita de Gandhi recollida a la pel·lícula del mateix nom: “Al final, us n’anireu, perquè 100.000 anglesos no poden controlar 350 milions d’indis si refusen de cooperar. I això és el que volem assolir: no-cooperació pacífica i no-violenta fins que vosaltres mateixos vegeu la saviesa d’anar-vos-en.”

A l’Iran, els aiatol·làs reprimeixen cada cop més salvatgement els clams de llibertat que varen iniciar les dones i les minories nacionals –les més victimitzades–. No és pas casualitat que Jina Mahsa Amini, la pallissa mortal de la qual desfermà l’actual protesta, conjugués totes dues categories, dona i kurda. Les condemnes a mort –fins i tot d’un futbolista!– i les execucions sumàries de manifestants són una aposta infernal per espantar la població, a risc de dur l’alienació envers el règim al punt d’ebullició. Quan el hijab o mocador islàmic es porta per imposició, i no per elecció lliure, esdevé un instrument per sotmetre la dona i utilitzar-la com a símbol d’exhibició religiosa. Aquesta evidència, sorprenentment, encara costa d’entendre a moltes occidentals que es consideren feministes. La Unió Europea manté dures sancions a l’Iran pel seu programa nuclear, i ara les ha ampliat arran de la despietada supressió de les protestes i de l’enviament de drons a Rússia.

La manca d’involucració popular i la repressió van erosionant la legitimitat d’un sistema, fent-lo vulnerable en cas de qualsevol crisi afegida. Les revoltes reeixides contra tiranies de vegades acaben fatal, en una dictadura encara pitjor. Ho saben del cert els cubans contraris a Batista el 1959 i els mateixos iranians que van fer fora el xa de Pèrsia el 1979. La tendència mundial avui és d’un increment de les revoltes i també de les que menen a una democratització. A tots ens han colpit els vídeos de joves somrients a qui els clergues iranians han segat la vida. Les xarxes socials tenen un impacte enorme i per això les autoritats sovint tallen el servei d’internet –cosa que perjudica l’economia i augmenta, encara més, la desafecció.

Els joves de menys de 30 anys constitueixen un 60% dels iranians. No han conegut res més que la brutal teocràcia xiïta, és a dir: manca de llibertats, elevat atur juvenil, sancions occidentals i una renda per càpita a penes superior a quan els seus pares eren joves. Se’ls presenta un futur sense esperança. Els aiatol·làs els estan matant per pànic.

Com deia Churchill, la democràcia és la pitjor forma de govern, exceptuant totes les altres. Ningú la pot donar per feta, ni als Estats Units, ni a Alemanya, ni a la UE. Quant a Catalunya, hem d’assumir fins a les últimes conseqüències que fa més de cinc anys que se’ns han arrabassat els nostres drets democràtics. Com moren les democràcies serà tema per a un proper article.