Balanç de l’any que s’acaba

Benvolguts i benvolgudes, quan ens tornem a retrobar en el proper article ja haurem entrat de ple en el 2023. Per tant, i encara que soni fúnebre, aquestes són les meves darreres paraules per a un 2022 que tancaré amb el pòsit amarg que queda després de barrejar grans moments de felicitat amb profunds moments de tristesa. No ha estat un any normal, com si el mateix concepte no fos interpretable, però si cal fer balanç és obligat ser sincera i abocar tot allò de bo i de dolent que s’ha anat acumulant aquests 365 dies.

Com a humans, tenim tendència a l’oblit o, com a mínim, a posar distància amb aquells episodis que ens generen dolor. Som conscients que formen part de la nostra vida, però també ho som que mantenir-los latents massa temps no només multiplica els danys, sinó que pot comportar un estat de melangia permanent que no ens beneficia gens ni mica. En canvi, també fem ús i abús d’aquells moments que ens han estat plaents, que han trencat la monotonia amb un esclat de felicitat i als quals tornem tantes vegades com sigui necessari per carregar-nos emocionalment les piles. Deia que el 2022 no ha estat un any normal i allò que ha trencat aquest complex equilibri entre felicitat i tristesa ha estat la mort d’una amiga molt estimada el març passat que ha marcat de foscor la resta de mesos. Un fet inesperat, per mi encara inexplicable, que em va obligar a encarar el futur una mica més sola. En aquest temps hi han hagut moltes llàgrimes, moltes, però també molta ràbia nascuda de la impotència més profunda en veure que la Marta havia marxat i que ningú no havia pogut fer res per retenir-la. Encara no em faig a la idea de no poder trucar-la, ni de quedar-hi per fer un cafè, ni de xerrar dels temps compartits. Hi penso molt sovint i afirmo sense vergonya que encara fa mal, però admeto que a poc a poc he après a fer-me trampes al solitari i tinc classificat el seu record dins la capsa dels moments feliços que cal conservar per seguir fent camí. Ajuda, els ho ben asseguro.