Odissea 2023

Sí, em resulta més atractiu el món perillós de L’Odissea d’Homer que no pas l’ordenament mineral del platonisme, les religions, els ismes i els sistemes totalitzants, que sempre gallegen de tenir una resposta per a tot. Per això m’agrada mossegar-te el llavi de baix fins a fer-t’hi una sang benèfica. M’agrada que Schliemann amb només 5 anys digués que quan fos gran descobriria on estava enterrada l’antiga ciutat de Troia i el tresor del rei Príam. Moltes vegades el més difícil és descobrir una existència real, demostrar que seria un miracle que no hi hagués miracles. M’agrada que al jaciment de Troia hi trobessin moltes Troies, una al cim de l’altra. ¿Qui ho diu que el nostre jo de demà no enderrocarà el que som ara i que els desficis i desitjos d’aquest precís moment no seran sinó una marca més fossilitzada en un estrat del Gran al·luvió? M’agrada el regal enverinat del cavall de Troia, perquè és de llei reconèixer que sempre vivim a dins la lletra efa i que, fills folls del foc que fem, el furt i el frau en tots fluctuen. M’agrada l’astúcia d’Ulisses quan diu que el seu nom és Ningú. És el nostre nom de pila. M’agrada que la flor de lotus provoqui l’oblit i que els guerrers aqueus que la mengen oblidin la pàtria, la idea de retorn i que fins puguin oblidar que oblidaven. M’agrada la tela de Penèlope, (des)teixint els dies del temps que tems. M’agrada que Ulisses torni a casa disfressat de captaire perquè sempre tornem a casa com a captaires. M’agrada que només el seu gos, Argos, el reconegui i que no li manifesti cap mostra d’afalac perquè sap que si ho fes delataria la presència secreta del seu amo i n’esguerraria el pla de venjança contra els enemics. Em fascina que Ulisses ens ho digui tot sobre la naturalesa humana i que després d’haver ensordit els seus homes amb cera a les orelles es faci lligar del pal de la nau. Ell vol sentir el cant prodigiós i embogidor de les sirenes, perquè sap que encara que la seducció el pot matar és també la força que el manté viu.