Regals

Segons la defi­nició del dic­ci­o­nari és un gust donat als sen­tits. Alguna cosa pla­ent que s’ofe­reix a algú, espe­ci­al­ment en ocasió d’una cele­bració, pot ser un ani­ver­sari; d’un esde­ve­ni­ment feliç, podria ser un casa­ment o el nai­xe­ment d’una cri­a­tura; d’una com­me­mo­ració o d’una fita, tal vegada un ascens a la feina o l’asso­li­ment d’un objec­tiu llar­ga­ment per­se­guit. Hi ha diver­sos noms. En diem premi, obse­qui, pre­sent, però el més freqüent i comú és dir-ne: regal. Aquests dies la meva mare m’explica, amb nostàlgia, la il·lusió amb la qual ella i el seus ger­mans espe­ra­ven els de Reis, de regals. Perquè el que cagava el tió més aviat eren lle­po­lies per men­jar. A casa seva no esta­ca­ven els gos­sos amb llan­go­nis­ses, però això no treu que els meus avis no s’escar­ras­ses­sin per mirar de satis­fer els desit­jos dels seus tres fills. Com pro­cura de fer tot­hom aquests i d’altres dies asse­nya­lats. Si bé és veri­tat que per Reis, molts més que no pas menys, es per­me­ten esti­rar el braç una mica més que la màniga mal­grat les con­seqüències que pugui tenir a mitjà o curt ter­mini aquesta decisió. Però, sobre­tot, la meva mare em va fer una obser­vació que d’entrada cou però que és ben veri­tat. Em diu que veu que els nens i nenes s’espe­ren amb delit els regals però que un cop han desem­bo­li­cat els paquets, no hi ha aque­lla passió encesa i ardent que tenia la mai­nada d’abans per allò que els rega­la­ven. “Com que ara tenen de tot i els fem regals tot l’any, ja res els fa ni gràcia, ni il·lusió.” “No fotis, mare.” Res­ponc per un meca­nisme d’auto­de­fensa. Arrufo el nas però en el fons penso que està car­re­gada de raó. Si això passa és res­pon­sa­bi­li­tat nos­tra. No només els sobre­pro­te­gim sinó que els sobre­pre­miem, i ens hem de men­ta­lit­zar que és feina nos­tra tro­bar la manera de rever­tir aquesta tendència. Sobre­tot perquè els nos­tres fills i els seus, quan en tin­guin, puguin i sàpiguen apre­ciar la importància d’un bon regal, sigui el que sigui.