A la tres
Reis al cap i a la fi
Bon any a tothom! Encara que ja hagin passat cinc dies, que tot sigui més o menys allà on ho vam deixar la setmana passada i que la capa de màgia d’aquestes festes ja comenci a perdre lluentor. Tal com marca la tradició, la majoritària de moment, aquesta nit arriben aquells tres Reis de l’Orient carregats de joguines i altres andròmines que faran les delícies del més petits encara que sigui després que els pares i les mares hagin fos la targeta de crèdit. En un any d’eleccions, i lliures de les restriccions de la pandèmia, la gran majoria dels municipis llançaran per la finestra el que queda del pressupost invertint-ho en unes cavalcades espectaculars que enlluernin la ciutadania i mostrin com en sap de governar l’alcalde o alcaldessa de torn. Les desfilades màgiques sempre han estat una inversió segura i de futur per als equips de govern i no recordo cap any, ni dels pitjors econòmicament parlant, que algun ajuntament decidís prescindir-ne.
L’opulència de Ses Majestats assegura un bon grapat de vots, que, ja se sap, són el tresor més preuat per als nostres polítics. En una societat d’aparador com és la nostra, les mostres d’abundància, prosperitat i riquesa sempre donen resultat. És allò de pa i circ dels romans, però amb personatges de ficció.
Quan la major part del món ja fa dies que va acomiadar les festes de Nadal, el nostre passat catòlic ens allarga una mica més la festa i ens mostra com tenim d’interioritzat el vassallatge amb la figura reial, encara que només sigui de fantasia. Dia sí dia també reneguem d’aquella casta que per imposició “divina” manté privilegis i menjadora a costa del poble, però es fa molt complicat argumentar aquests principis quan la mainada de casa et demana d’anar a la cavalcada. Som humans i febles davant les temptacions envoltades de llums, carrosses i caramels, i ens convencem que no passa res si acabem saludant efusivament el voluntari de torn disfressat amb capa i corona que ens somriu amb sornegueria ben assegut des de dalt del tron.