El que no han portat els Reis

Els qui ajudem la canalla a fer la carta als Reis sovint ho aprofitem per fer pedagogia i els animem a demanar alguna cosa que no sigui per a ells, que sigui pensant en els altres. I és encoratjador veure que la capacitat dels infants per dibuixar desitjos col·lectius supera, de molt, la dels adults. En tots els propòsits de cap d’any, per exemple, els adults seguim el rànquing preestablert –fer dieta, deixar de fumar, anar al gimnàs– però els propòsits col·lectius brillen per la seva absència. I si aquest 2023 té un propòsit inexcusable és el de fer alguna cosa, com a societat, per aturar la xacra dels feminicidis, després d’un any negre pel que fa la violència de gènere. Si suméssim totes les víctimes de la violència masclista en el món, la xifra superaria els morts de qualsevol guerra, de qualsevol atemptat terrorista, de qualsevol desastre natural. El feminicidi és una de les principals causes de mort entre les dones joves arreu del món, segons l’Organització Mundial de la Salut; la violència contra les dones a tot el planeta fa segles que és una autèntica pandèmia, una greu crisi dels drets humans silenciada. I el desastre és massa important com per deixar la solució només en mans dels governs. Per posar fi al terror contra les dones haurem de començar per revisar el nostre propi dia a dia: expressions, acudits, rols de gènere que reproduïm a casa, actituds que considerem “normals” en realitat formen part d’una violència estructural que portem a l’ADN social. Propòsits col·lectius, sí, però que requereixen un compromís individual, i això no ens ho portaran mai els Reis d’Orient perquè, en aquest cas, els reis... som nosaltres.