Els pressupostos, cantats

Ja ho va dir un dia en Jordi Pujol després d’un debat de política gene­ral des­fa­vo­ra­ble, quan encara l’esti­ma­ven els micròfons i no anava pels llocs sense que la gent se li tombés d’esquena: “Aquí el debat que de debò importa és el dels pres­su­pos­tos.” Que la cam­bra t’aprovi els comp­tes és sem­pre una demos­tració de for­ta­lesa gover­na­men­tal i de cin­tura par­la­mentària, tant si tens majo­ria fol­gada com si has d’anar-la a pido­lar a la ban­cada de l’opo­sició. Que hagis de pror­ro­gar-los, sense ser cap drama, és més aviat la prova del con­trari. Però tot i així –o pre­ci­sa­ment per això mateix– costa d’enten­dre el sai­net que ens estan dedi­cant les cúpules dels par­tits polítics impli­ca­des en les nego­ci­a­ci­ons pre- i post­ca­val­ca­des. Sobre­tot la mag­ni­tud de les apos­tes que fan i la pre­tesa seri­o­si­tat facial amb què tots ple­gats les acom­pa­nyen, asse­gu­rant que no faran ni un pas enrere. Ja ho sabem, que la nego­ci­ació dels pres­su­pos­tos és un exer­cici de per­versió a tots els par­la­ments del món, que més enllà de les par­ti­des s’hi tei­xei­xen ali­an­ces i s’hi pac­ten pro­gra­mes. Però la tea­tra­li­tat par­ti­dista exhi­bida aquests dies merei­xia una mica de con­tenció, encara que només fos per res­pecte als pro­pis mili­tants. Què els diran quan toqui reti­rar exigències i accep­tar con­ces­si­ons? Bar­re­jar l’ampli­ació de l’aero­port o la cre­ació d’ambai­xa­des amb la pro­visió de mes­tres i de met­ges no sem­bla pas un exer­cici gaire rea­lista, menys encara amb la nuvo­lada negra amb què es pre­senta aquest 2023. L’únic gram de sen­sa­tesa l’han apor­tat els sin­di­cats, manant pressa amb aquest recor­da­tori: “Cada mes que passa són trenta dies més que no s’aplica l’incre­ment del 8 % de l’Índex de Suficiència de Ciu­ta­da­nia.” Que hi haurà pres­su­pos­tos no ho pot dub­tar gaire ningú, però les apos­tes dialècti­ques dels juga­dors assen­tats a tot el volt del tapet verd són tan grui­xu­des que per força al final de la repre­sen­tació, quan arribi l’hora de posar les car­tes boca enlaire, algú s’haurà d’aca­bar empas­sant, no pas un gri­pau, sinó un hipopòtam sen­cer.