Opinió

A la tres

La dura vida

“Els únics Reis dignes d’una corona mai no defrauden, però no seran ells els que resoldran les nostres misèries

Tal dia com avui cal­dria adreçar-se als únics monar­ques del món que merei­xen res­pecte, admi­ració i una devota genu­flexió, els únics que no roben, maten, defrau­den, enga­nyen o viuen a costa dels altres, sinó que donen, rega­len i omplen la gent d’orgull i satis­facció, sí, fins i tot d’il·lusió. I, doncs, per què hauríem d’anar a empre­nyar gent tan noble amb les nos­tres misèries? Doncs perquè de misèries i de mise­ra­bles anem tan ben ser­vits que no donem l’abast, se’ns acu­mula la feina, no en fem via i una mica d’ajuda sem­pre va bé. Però no ho farem. Perquè la bona gent no des­car­rega la seva res­pon­sa­bi­li­tat perquè un arti­cle de la Cons­ti­tució li ho faci­liti, més aviat ten­deix a assu­mir les coses tal com són, que els actes tenen con­seqüències i que qui vol alguna cosa nor­mal­ment se l’ha de tre­ba­llar d’una manera o altra. Per això sabem que si volem con­ser­var el pla­neta hem de can­viar indi­vi­du­al­ment i com a soci­e­tat i hem de triar governs que es com­pro­me­tin amb aquest canvi i aquest objec­tiu. Assu­mim que “la vida és dura” però sabem de sobres que els humans la fem molt més dura per a uns que per a altres, que el món és pro­fun­da­ment desi­gual, que la vida no val el mateix arreu, que la guerra és una indústria d’allò més cruel i la fam, una plaga gens bíblica i molt humana. I per tant sabem que neces­si­tem ser menys egois­tes i capsi­granys i exi­gir als nos­tres diri­gents que inver­tei­xin molt més en soli­da­ri­tat, desen­vo­lu­pa­ment i progrés glo­bal que en arma­ment, pompa i poder. És retòric desit­jar que s’aca­bin les guer­res sense posar Putin davant un tri­bu­nal inter­na­ci­o­nal, rei­vin­di­car els drets humans i anar-te’n a jugar un mun­dial de fut­bol a Qatar, per­se­guir delic­tes d’odi men­tre cri­des “A por ellos” o defen­sar que homes i dones puguin viure en igual­tat de con­di­ci­ons i no com­ba­tre amb tot el femi­ni­cidi nos­tre de cada dia. Els cata­lans sabem prou bé que sense lli­ber­tat no sobre­viu­rem i que, per tant, neces­si­tem con­que­rir-la i defen­sar-la pam a pam, a tots els nivells. I, si m’ho per­me­ten, els bar­ce­lo­nins també sabem del cert que neces­si­tem més bicis i menys CO2, però no uns diri­gents ungits que con­ver­tei­xen la ciu­tat en ter­ri­tori hos­til per a ciu­ta­dans, tre­ba­lla­dors i visi­tants.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia