Il·lusió reial

Il·lusió, alegria i frustració. Això és el que hem viscut aquestes últimes hores sota convocatòria reial. Són els desitjos expressats en forma de carta, que els més petits segueixen posant per escrit (sota prescripció adulta), i que es concentren en el moment del repartiment dels Reis de l’Orient, i la seva capacitat màgica de tenir el do de la ubiqüitat, de multiplicar-se en les diverses formes que tenen per arribar fins a cada poble, barri i ciutat, en cada mitjà de transport, barca, tren, helicòpter, cavall, camell, carrossa, cotxe o a peu fins a cada casa i a cada replà; en les diferents fesomies, parles, accents, xures i alçades, el do d’arribar just a temps, com a resposta a totes les peticions que reben.

Aquests desitjos que quan agafen cos, quan es compleixen, quan tenim la joguina que més havíem demanat, ens omplen d’una il·lusió que ens acosta a la felicitat, o per contra passa que la il·lusió s’acaba esvaint perquè, tot i el potencial màgic dels Reis, resulta que no ens han entès la lletra, i ens han dut alguna cosa que no havíem demanat en lloc del que volíem i que fa que la frustració s’apoderi del nostre gest i sentiments.

Ja hi tornaríem, amb allò que la felicitat no és en les coses, i per tant la màgia dels Reis és tan bona quan els desitjos s’obtenen com quan no. Tot ens ajudarà a créixer, també la frustració de no tenir tot allò que volem. Potser això ens farà repensar en com actuem en el nostre dia a dia, i en l’esforç afegit que necessita el nostre temps, que no hi ha res que caigui del cel, per molt que sovint els pares intentem que no els falti de res, als nostres estimats fills.

I és que els ja crescuts també volem contagiar-nos de la il·lusió, i de l’alegria, més que no pas de les frustracions (i les seves ensenyances). Són les fórmules antigues del dum licet o del carpe diem, l’encara pots i l’aprofita el dia, d’Horaci, Ovidi o Petroni, i és que com deia Montaigne, fins i tot en temps d’austeritat: “Cal retenir amb dents i grapes l’ús dels plaers de la vida.”