Canelons

He pas­sat els dies a l’entorn del Cap d’Any en un poble sovint envol­tat de boira, de manera que es con­ver­teix en un lloc fan­tas­mal pro­cliu a la malen­co­nia. Així ha sigut en el traspàs al 2023 men­tre, a causa d’un refre­dat monu­men­tal, el meu cap també estava emboi­rat. Tan­ma­teix, en aques­tes cir­cumstàncies, l’amis­tat em va dur a esforçar-me per com­par­tir la taula abans que la con­fiança em per­metés rebo­tir-me al sofà. En un àpat, vaig treure els últims cane­lons que, abans de la malal­tia que encara cueja en el moment d’escriure aquest text, havia pre­pa­rat per les fes­tes de Nadal. En men­jar-los, unes quan­tes vam recor­dar les nos­tres res­pec­ti­ves mares (la majo­ria, mor­tes) fent cane­lons.

De fet, allò que sobre­tot evocàvem era el fet que, de peti­tes, les ajudàvem a fer els cane­lons. Aque­lles màqui­nes domèsti­ques de trin­xar que es colla­ven a la taula: les mares hi posa­ven els tros­sos de vede­lla, porc i pollas­tre ros­tits men­tre nosal­tres, com si juguéssim, donàvem la volta a la maneta giratòria i vèiem sor­tir la carn trin­xada pels petits forats rodons. Com ens agra­dava reme­nar la carn amb la bei­xa­mel i men­jar-ne una mica men­tre la posàvem sobre la pasta un cop estesa i abans d’enrot­llar-la: acabàvem enfi­ta­des. Un parell van comen­tar que per Nadal i Sant Esteve havien men­jat altres cane­lons, però com­prats. Jo suposo que en segueixo fent perquè me’n va ense­nyar la mare: una manera d’agrair-l’hi, de sen­tir-la i d’esti­mar-la. No tinc cap recepta: com si els fes de memòria. Em diuen que em sur­ten bons, però pot­ser ho fan per fer-me con­tenta. Amb boira o sense, refre­dada o no, la malen­co­nia em sol encalçar durant aques­tes fes­tes. No soc l’única que ho diu: sort que s’aca­ben.