El millor remei econòmic

Quan comença un any nou, els economistes i els no economistes acostumen a fer previsions sobre què passarà durant l’any. Aquest any, per exemple, les previsions són més aviat negatives, ja que els Estats Units, la Unió Europea, Rússia i la Xina tenen males perspectives i influiran negativament en la resta d’un món globalitzat. Fer previsions econòmiques és molt difícil. Recordo com, fa uns anys, vaig dir a la meva dona que si tingués diners compraria valors a borsa. Al cap de pocs dies els homes de Bin Laden van atacar els Estats Units i es van carregar les dues torres bessones de Manhattan. La borsa es va ensorrar, de manera que la meva previsió va ser errònia totalment. Però, també, qui podia anticipar la covid-19, procedent de la Xina, i la pandèmia que la va seguir? Un altre fet imprevist. També n’hi ha de bons, és clar, però no són els que més abunden.

El millor remei econòmic és el bon comportament dels habitants del nostre planeta. Posaré alguns exemples del que hauria de ser, perquè m’entenguin...

Primer: desaparició de les guerres. L’ONU, com fa l’OTAN, intervindria en tots aquells conflictes bèl·lics i exigiria el seu final forçant un diàleg efectiu entre els contendents. L’ONU passaria la solució del conflicte a un tribunal d’arbitratge, sempre que no s’assemblés als tribunals de la justícia espanyola.

Segon: revisió a fons del sistema capitalista i de les relacions entre capital i treball. Els representants del primer haurien d’afluixar una mica, comptant amb una major productivitat dels obrers, i aquests haurien d’aconseguir un salari millor, vinculat potser als beneficis de l’empresa i a la seva major formació professional, haurien de participar més en la gestió de l’empresa i estimar-la més. Capital i treball haurien de sortir-hi guanyant gràcies a una major productivitat.

Tercer: plantar batalla decidida i conjunta contra la corrupció, així com l’establiment d’unes regles; definir els diferents graus de corrupció i castigar-los proporcionalment.

El món no avançarà si no es prenen mesures en aquest sentit. Es van prenent al llarg dels segles, però molt lentament i amb daltabaixos. La societat civilitzada de l’època medieval era molt més bèstia que l’actual. En el darrer segle hem vist l’aparició del nazisme, del feixisme o del comunisme radical. I avui dia estem veient un ressorgiment d’aquestes ideologies extremistes. De manera que hi ha molt camp per córrer. I he deixat de banda el Tercer Món, que és el primer problema –no només econòmic sinó general– que té avui dia la nostra societat i que comportarà molts esforços. Des d’un punt de vista econòmic, el món no pot tolerar la fam i els dèficits alimentaris bàsics, així com una cultura primitiva.

Tot plegat és difícil de resoldre, però les petites passes que s’han anat fent –ONU, FAO, Unicef, etcètera– demostren que el sentiment hi és, però que cal donar a aquestes institucions una força que encara no tenen.

L’economia la formen els homes i les dones que constitueixen la nostra societat. Cap canvi ni cap regulació es poden fer sense la seva col·laboració. Els polítics elaboren tot sovint uns projectes que no compten gaire amb la col·laboració dels qui els hauran d’aplicar. Els polítics es dediquen més a discutir les diferències entre els seus programes que a buscar solucions efectives per a la humanitat. Potser s’hauria de constituir un consell global elegit democràticament i renovable, sense poder executiu, però amb la finalitat de buscar idees i fomentar-ne l’aplicació.