La festa del traginer

cada any, a començament de gener, Llo­ret cele­bra la festa del tra­gi­ner. No és una data en record de la gent que tenia l’ofici vin­cu­lat a la terra, que, una vegada a l’any, hau­ria estat una idea ben lícita sobre­tot en un ambi­ent de mari­ners i pes­ca­dors, sobre­tot així que el poble tingué edi­fi­cat ja el seu tem­ple arran de mar, del qual ara, per cert, s’esca­uen els cinc-cents anys. L’al·lusió al tra­gi­ner sem­bla més aviat fruit d’un estra­ta­gema del rec­tor de l’època que s’adonà que els llo­re­tencs havien obli­dat per com­plet la data de cele­bració de la con­sa­gració de la seva pri­mera parròquia i s’inventà una tra­dició igual que, en algun cas, es devien inven­tar una apa­rició de la Mare de Déu perquè així es fomentés la pie­tat dels par­ro­quians. El cert és que un 8 de gener de 1079 el bisbe Beren­guer Wifred va con­sa­grar l’esgle­si­ola de Sant Romà, avui cone­guda per la Mare de Déu de les Ale­gries. Pas­sats els anys, ningú recor­dava l’efemèride i devia ser lla­vors quan un rec­tor amb força picar­dia va inven­tar la lle­genda del tra­gi­ner, és a dir, la dita que un home que feia viat­ges amb els seus mat­xos de terra endins cap a marina havia pas­sat arran de l’ermita situ­ada als afo­res de la població, prop del camí vell de Tossa, i havia sen­tit cantúries i pregàries que l’havien sorprès. S’havia atan­sat a l’esgle­si­ola, s’havia tro­bat envol­tat de devots que no conei­xia i ell també havia dei­xat la seva modesta moneda a la safata que hi havia damunt l’altar. Quan arribà al poble va expli­car el fet i el van tit­llar de men­ti­der perquè aquell dia no hi havia cap ofici asse­nya­lat a l’ermita de la Mare de Déu Antiga. Però l’home insistí, fins al punt que rec­tor, tra­gi­ner i algun curiós van tor­nar a pujar a la vella parròquia i, efec­ti­va­ment, van tro­bar senyals d’haver-hi hagut missa feia poc: encara hi havia fuma­rola dels ciris, la cera encara era tova i, oh, sor­presa, sobre la mesa de l’altar hi havia només la moneda que el tra­gi­ner hi havia dipo­si­tat. Després de donar-hi vol­tes, van arri­bar a la con­clusió que el que havia vist el tra­gi­ner eren les ànimes dels llo­re­tencs avant­pas­sats que recla­ma­ven la missa anual d’ani­ver­sari, i cada any la van tor­nar a orga­nit­zar. Ara encara es manté. Diu­menge pas­sat es va fer la festa que ara té, alhora, un com­po­nent fes­tiu: s’ini­cia amb una xoco­la­tada per a la mai­nada, seguei­xen sar­da­nes, se sor­te­gen deu lots de pro­duc­tes de la terra, però no s’oblida, de cap manera, la missa, ofi­ci­ada pel rec­tor, amb els cants de la coral Alba de Prima. Així s’ha cele­brat una vegada més amb fide­li­tat als avant­pas­sats de la pri­mera parròquia vila­tana.