Cançons al geriàtric

Aques­tes fes­tes pas­sa­des, hem anat dues vega­des a can­tar al geriàtric del meu poble, exclu­si­va­ment per inten­tar fer pas­sar una bona estona als usu­a­ris. És un esta­bli­ment petit, modest i molt casolà on hi ha, és clar, cli­ents prou cone­guts. Com passa amb tots els geriàtrics haguts i per haver, s’hi demos­tra una vegada més, i aquí amb tota la força vital, que en el nos­tre món no hi ha res indis­so­lu­ble, no hi ha abso­lu­ta­ment res que es man­tin­gui imper­tor­ba­ble amb el pas dels anys.

A Figue­res hi havia un per­so­natge, Joan Car­bona (1858-1958), alcalde repu­blicà, home enginyós, pole­mista, gran expli­ca­dor d’acu­dits i, sobre­tot, ràpid en les rèpli­ques. Va arri­bar a com­plir els cent anys, i quan cap al final de la seva vida algú li pre­gun­tava quants anys tenia, con­tes­tava: “Per què ho dema­nes? Que en vols algun?” Era un home que con­servà el sen­tit de l’humor i la bona jeia fins a l’últim moment, i el poeta Fages de Cli­ment li donà el títol de “pro­fes­sor d’iro­nia”. Només una anècdota (no hi ha paper per a més) que dona una idea del per­so­natge: a un figue­renc que li explicà un fet molt difícil de creure, Car­bona li digué: “M’ho crec perquè ho ha vist vostè. Perquè si ho hagués vist jo, no m’ho creu­ria.” El senyor Car­bona s’agafà la vellesa amb iro­nia i bon humor, tot i patir malu­res, pro­ble­mes i situ­a­ci­ons dolo­ro­ses. El tinc com un exem­ple de vida anímica, però és excep­ci­o­nal: la gran majo­ria no som capaços de pren­dre’ns-ho així.

Per això crec en la bonesa dels moments de platxèria i dis­tracció que vam viure i poder fer viure als usu­a­ris del geriàtric del meu poble amb dues hores de cançons, una de nada­les (el temps hi por­tava) i una altra de cançons de tota mena. En vam sor­tir con­tents, per haver cons­ta­tat que l’ale­gria del cant i el ball dis­treia de pro­ble­mes i mals aque­lla bona gent, encara que només fos durant unes hores. Ens hi vam pre­sen­tar sense expli­ca­ci­ons ni pre­sen­ta­ci­ons ni cap mena de pro­to­col, allò que volíem era can­tar. No impor­tava tant la forma com el fons (dei­xin-m’ho dir ara que hi soc), i és que mai m’han interes­sat les elegàncies diguem-ne ofi­ci­als. Ni les elegàncies de les revis­tes de moda, ni les d’imi­tació de qual­se­vol tipus social. M’he acon­ten­tat sem­pre més amb el que hi ha sota la roba que no pas amb la roba mateixa.