Descàrrecs masculins

Ser dona continua sent un acte de resiliència. Com fa quaranta, cinquanta anys... Adaptat als nous temps, evidentment, però resiliència en estat pur, al capdavall. En l’era de la màxima dotació de recursos, del grau més elevat de conscienciació social, de la major repercussió mediàtica i d’un extremat empoderament femení, l’escalada en la xifra de dones assassinades per homes no té aturador. I amb una crueltat elevada a la màxima potència: assassinats enmig del carrer, víctimes embarassades, en presència dels fills o ja arribant a la monstruositat absoluta d’executar també els menors. Una barreja de ràbia i impotència en comprovar que ni els recursos, ni la repercussió mediàtica, ni la pedagogia ni l’empoderament són mecanismes prou eficients o prou poderosos ara mateix per tallar aquesta dinàmica. I que moltes coses fallen. Massa coses.

Davant aquesta situació, el que sobren són anàlisis benèvoles que, oh casualitat, provenen majoritàriament d’homes, en què es defensa que anem pel bon camí i que incideixen en el progrés de les polítiques públiques i en l’acció policial i judicial. I demanen paciència, molta pedagogia i, també, posen èmfasi a no criminalitzar tot el col·lectiu masculí. Aquell reiteratiu “no tots som iguals”. I és clar que la gran majoria no són així, però la pressió masculina vers els assassins i assetjadors ha de ser molt més intensa. Fora descàrrecs del tipus: “Això no va amb mi perquè jo no soc així.” Menys corporativisme, menys excuses i més sumar-se a la militància de la causa feminista. No és només cosa de dones. La solució només arribarà si hi ha una exigència màxima en l’àmbit social que inclogui un canvi radical en la manera en què els homes fan front a aquesta xacra. Cal ser-hi tots. Sabem sobradament que és a partir de la pressió social i mediàtica que els canvis s’acceleren. I no es pot perdre més temps. Calen polítiques immediates, més enllà de la pedagogia. Perquè és indigne demanar paciència a les víctimes de la violència masclista.