On tenim el cap

No sé si molts professors se senten tan desconcertats davant dels seus alumnes com Daniel Arias, que des de fa 25 anys imparteix direcció estratègica de l’empresa a la Universitat de Granada: “Per a vosaltres només soc un estímul que competeix en l’immens imperi d’internet. Evidentment soc més avorrit que un vídeo d’influencers de Tiktok.” En una contundent carta oberta als estudiants traça un panorama molt cru sobre l’impacte cognitiu que les xarxes socials provoquen en els seus enganxadíssims usuaris, i en particular en la minvant capacitat de concentració que ell percep en els grups que té a classe: incomprensió dels textos, pobresa expressiva, escriptura penosa, manca d’habilitats comunicatives, de lideratge, de resiliència, de disposició per al treball en equip, dependència absoluta del mòbil; “no ets a l’aula, ets a Instagram”, els diu. Vivim el que s’ha definit com l’era de les ments disperses per sobrecàrrega d’inputs que ens converteixen en éssers més superficials –més tontos?– i que afecten la salut mental dels més joves, com han denunciat davant dels tribunals les escoles públiques de Seattle posant l’accent sobretot en el perjudici educatiu que comporten. Aporto una experiència d’una jove addicta a Tiktok que explica que es passa hores mirant vídeos curts –uns 15 segons– que la distreuen de les cabòries. Li demano que me’n relati un i no en recorda cap. I penso en els directius de Google, Meta... tan curosos a limitar al màxim l’exposició dels seus fills a les pantalles. Per què deu ser? És important saber on tenim el cap.