L’Espanya invertebrada

Anar en contra de la poderosa onada publicitària espanyola és difícil. Més aviat impossible. Qualsevol avís dissonant respecte a l’oficial sempre rep una allau de crítiques dels incrèduls o, el que és pitjor, dels interessats. Fa tant de temps que es pensen que són els millors que ningú vol assumir el cost de trencar aquesta il·lusió. Una de les evidències més clares que hom es troba quan analitza l’economia espanyola és que el mateix discurs no serveix per a la catalana. Tot i que els catalans som extremament captius d’Espanya, la nostra realitat té un dibuix molt diferent. I aquesta evidència té dues cares contraposades. La bona és que sempre ens quedarà l’esperança que algun dia la majoria dels catalans ens adonarem que una Catalunya independent ja no només és viable, sinó que serà molt millor. I la dolenta deriva de la mateixa realitat: sense Catalunya, Espanya seria molt menys Espanya, i precisament, com que ells ho saben, això és un motiu més pel qual necessitarem molt d’enginy i encert per assolir la independència. I, ara com ara, amb els polítics que tenim, amb divisions i falta de projecte, aquest anhel va per llarg.

Espanya perd posicions en el rànquing de riquesa. El 2008 la renda nacional bruta per habitant espanyola suposava el 91,2% de la de la UE i el 2021 havia davallat fins al 83,4%. Segons l’estadística de l’Eurostat, la renda nacional bruta per habitant del 2019 al 2021 ha passat de 25.180 a 23.450 euros. Això ha provocat que hàgim perdut cinc posicions en el rànquing del nivell de vida de la Unió Europea, posicions que han estat ocupades per Malta, Eslovènia, la República Txeca, Estònia i Lituània.

Aquests resultats són més crítics, ja que la UE ens regala el 3% del PIB i no som capaços d’afrontar amb realisme l’economia. Si no fem un canvi radical i acceptem la realitat, ens vindrà imposada. No s’explica que, després de quatre dècades de rebre diners gratis de Brussel·les, o precisament per això, en l’Espanya d’avui, com justifica amb números el professor Santiago Niño Becerra, hi hagi dotze regions que no són sostenibles i viuen de les altres. Des del 1980 que funciona la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (Lofca), cap de les deficitàries ha estat capaç de sortir d’aquest pou. S’entén ara per què serà molt difícil la reforma del finançament autonòmic? Aquesta llei acredita un obscurantisme semblant amb les negociacions de la quota basca i provoca l’escàndol que algunes comunitats amb saldo positiu, com Catalunya, una vegada fet el repartiment de la Lofca, quedin molt per sota en renda disponible que les comunitats deficitàries i, com és natural, aquests territoris no tenen interès a fer cap canvi que necessàriament els suposaria rebre menys diners. I, com que la millor defensa és un bon atac, recomano que repassin declaracions dels presidents d’Extremadura, d’Astúries, de Galícia, de Castella i Lleó, de Cantàbria..., ja que tots són grans beneficiaris d’aquest sistema de finançament, i grans espanyolistes, que fins i tot es permeten fer dúmping fiscal així que poden.

Quan el govern de Catalunya va intentar negociar una mena de concert semblant al del País Basc, però assegurant que seria solidari, no com el basc, que no ho és, la resposta de tots aquests presidents va ser unànime en contra. Ningú parlava de l’escassa solidaritat del País Basc, però sí que els focus anaven cap al 8,5% del PIB català, que és l’aportació catalana a fons perdut. Així doncs, quan algú del govern espanyol diu que revisarà el model de finançament autonòmic, el més assenyat és fer-nos-en un tip de riure, perquè si en temps de gran disponibilitat de diners no s’ha fet, quan arribin les rebaixes europees serà impossible. I un fet sospitós important és que les tres comunitats més castigades per la Lofca siguin les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià (els Països Catalans) i hi hagi dotze comunitats deficitàries que han de viure de la resta. Políticament i econòmicament, és l’Espanya invertebrada que Ortega y Gasset ja va teoritzar el 1921, i encara continua més agreujada. Una Espanya inviable i només soldada per la força.