Opinió

Tribuna

I tu d’on vens?

“Els Faura, Arbonès, Gavaldà, Pàmies, Cabús, Benach i tants altres potser ni saben que els qui portaven aquest cognom abans de sonar perfectament catalans es van haver de buscar la vida en un entorn hostil i desconfiat només perquè venien de terres llunyanes.

Als segles XVI i XVII la fam, les pestes i les guerres de religió van empènyer molta gent a migrar d’Occitània. Catalunya era per a ells una destinació natural per proximitat geogràfica, cultural i lingüística. I també era un país que necessitava augmentar la seva població després d’una llarga temporada de crisi, també afectada per terribles pestes i l’abandonament de molts masos. Les terres buides i les possibilitats de fer-se un lloc en el comerç o la manufactura feien de Catalunya un lloc interessant on establir-se. I, així, en algunes zones rurals o muntanyoses d’Occitània on hi havia més població que feina va començar un gran èxode.

No tot van ser flors i violes, i els coneguts com a “francesos” van patir recels i discriminacions. La majoria d’immigrants eren homes i es van casar amb dones catalanes, però això no va estalviar que durant molt de temps portessin l’etiqueta d’estrangers i es veiessin privats d’algunes feines o patissin una gran desconfiança. Quan hi havia algun conflicte de seguida s’acusava els gavatxos. Els van posar pegues per fer de mestres per culpa del seu accent i els miraven amb lupa abans de deixar-los casar. Encara que la gran majoria eren catòlics, una petita part dels immigrants eren luterans o calvinistes i això va servir d’excusa a les autoritats per intentar frenar una mica aquella arribada que semblava imparable: no volien que ningú vingués a escampar una altra religió.

Una de les meves àvies es deia Rufié com a segon cognom perquè era descendent d’un migrant occità que havia arribat d’un poblet anomenat Saleix, a les muntanyes de l’Arieja. Saleix avui és un lloc preciós, de postal, ple de flors i cases arreglades de segona residència. Quan el meu avantpassat Batista el va abandonar a mitjan segle XVIII era una població més gran, segurament també bonica, però molt més miserable, lluny de tot: trigaven un dia a peu per arribar a la capital, Foix.

Fa pocs anys vaig anar a visitar el poble. Vaig passejar-hi amunt i avall buscant absurdament alguna mena de familiaritat, alguna semblança amb els veïns del poble, alguna emoció ancestral que em pugés de no sé on en contemplar aquell paisatge pirinenc que havien hagut d’abandonar els meus avantpassats feia tant de temps. Alguna casa, entre tantes, que portés prou temps dreta com per haver vist passar en aquell noi que un dia, a mitjan segle XVIII, va dir adeu als seus pares, Bernat i Margalida, i va tirar muntanya avall de camí a terres desconegudes, on deien que podria tenir un futur.

No estava convençuda d’haver vist cap casa tan antiga; vaig pensar que potser alguna de les que hi havia havia estat construïda amb pedres reaprofitades d’aquella època... Resignada a ser una forastera com qualsevol altra, vaig beure aigua fresca de la font de la plaça i vaig veure els bonics ruscos de fusta pintada de colors que fan servir per fer la mel de què se senten tan orgullosos. I abans de tornar-me a enfilar al cotxe, vaig entrar un moment al cementiri. I llavors sí que vaig sentir una punxada al pit, una emoció estranya que encaixava amb les expectatives romàntiques que m’havia muntat jo mateixa. El cementiri era ple de làpides amb el cognom Rufié (amb una i dues efes). Allà tenia el fil que buscava.

En Batista Ruffié va anar a parar a l’Espluga de Francolí, segurament perquè hi coneixia altres migrants de la seva zona. I d’això en fa més de dos-cents anys. El temor de les autoritat sobre la possibilitat que el protestantisme disputés l’hegemonia amb el catolicisme, amb el temps, es va esvair. El jove gascó, com els que havien arribat abans que ell, va arribar ben pobre però va aconseguir tirar endavant, va arrelar i va tenir fills, nets i molts descendents que es van escampar pel món. Aquella terra més plana, menys regada que la que l’havia vist néixer, va ser casa seva per sempre.

Recordem aquestes històries, que n’hi ha a grapats a totes les famílies, quan tornem a jutjar la catalanitat dels primers nadons de l’any. Ens en poden explicar tots els Faura, Arbonès, Gavaldà, Pàmies, Cabús, Benach i tants altres que potser ni saben que els qui portaven aquest cognom abans de sonar perfectament catalans es van haver de buscar la vida en un entorn hostil i desconfiat només perquè venien de terres llunyanes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.