Veïns

La parella, la família, els amics, sí, tot això està molt bé. Però què seria de nosaltres sense bons veïns? L’obra mestra sobre les virtuts de practicar el veïnatge la va fer Alfred Hitchcock amb La finestra del darrere –traduïda feliçment entre nosaltres com La finestra indiscreta–. El voyeurisme d’en James Stewart, que té una cama trencada i s’entreté amb el zoom de la seva càmera per veure què passa darrere les finestres dels veïns, permet identificar un assassí. Ara, l’astut Hitchcock ens presenta aquesta acció virtuosa havent-nos fet –als espectadors– còmplices de la malaltissa tendència a envair la privacitat del proïsme. La càmera del protagonista i la de Hitchcock ens arrosseguen per aigües èticament contaminades per una morbositat que és, segurament, universal. L’aguda Jane Austen li fa dir això a la protagonista d’Orgull i prejudici: “¿Perquè vivim, doncs, si no és per criticar i riure’ns dels nostres veïns... i deixar que ells facin el mateix amb nosaltres?” Potser aquest es el gran pacte no escrit que assegura la convivència comunal. El perill potencial d’aquesta actitud, però, és evident. Vigilar “la vida dels altres”, com en una altre gran pel·lícula alemanya, és el mecanisme pervers que practiquen les dictadures per controlar els ciutadans. Tot i les misèries de la seva casa reial, els anglesos han estat els tradicionals defensors de la privacitat com a valor sagrat. Aquella bona gent procuren –per dir-ho literalment com a la seva versió de la Bíblia– “estimar el veí” sense ficar-se en la seva vida. Alguns hi afegeixen que també estan disposats a no cobejar la dona del veí, tot i admetre que no tindrien cap inconvenient en ser cobejats per ella... M’hauran de disculpar aquesta llarga digressió, que ha estat només per donar les gràcies a la veïna que l’altre dia, mirant –segur que sense voler– en direcció a casa des de la seva finestra, em va avisar que m’havia deixat un llum obert tota la nit.