anàlisi
Esteve Vilanova
Amb aquests vímets no farem cap cistell
ERC ha estat capaç de fer possible allò que per a tothom era impossible: repicar i anar a la processó, era una habilitat que fins avui ningú havia estat capaç de tenir, però hem de reconèixer que ERC ha estat capaç de simultaniejar-les tot i que, com és comprensible, amb resultats poc reeixits. Segurament que en aquest intent de fer compatible dues accions incompatibles i amb aquesta ostentació d’abans de tenir-ho tot al sac i ben lligat, com aconsella la saviesa popular, hi havia la necessitat imprescindible de guanyar un relat que és molt qüestionat per la societat. Quan els republicans estaven negociant la reforma del Codi Penal per “desjudicialitzar” el procés, van posar en marxa tots els terminals publicitaris per presentar-nos-ho com un gran avenç i amb el qual, gracies a la seva negociació, molt obscurantista, guaririen totes les nafres del procés i a partir de les hores haurien contribuït a fer de l’Estat espanyol, un estat homologable amb els països democràtics. S’ha de reconèixer que si transformar Espanya era el vertader objectiu, aquesta era i és una finalitat molt ambiciosa perquè el bacteri del franquisme encara avui és molt present a les principals instàncies dels poders i els seus anticossos actuen ràpidament així que albiren un perill per al seu statu quo. Ningú podrà dir que els republicans no hagin estat útils i imprescindibles en aquest viatge, el que sorprèn és aquesta candidesa que han mostrat deixant-se aixecar la camisa. Seria interessant ara escoltar aquests telepredicadors que ens havien cantat les excel·lències de la seva gesta una vegada en comencem a veure els resultats. Ja són molts els que avisen que avui la dissidència democràtica té més perills perquè el Codi Penal permet reprimir-la amb més contundència del que ho permetia l’anterior. Amb l’única cosa que poden estar contents és que amb la seva col·laboració alguns poden assolir, via interpretació dels jutges i fiscals, un tracte especial i favorable, però aquest fet obre molts dubtes sobre els vertaders objectius d’aquesta col·laboració. Deixem que passin uns dies i veurem més clarament la seva justificació, però hem de tenir clar que amb els espanyols no fa res el que pactis ni fins i tot què escriguis què aprovi el legislatiu, aquí hi ha un altre poder que és l’interpretatiu, que està per sobre dels altres i que no té necessitat de negociar ni de parlar amb ningú. Aquests poders han necessitat poques hores i cap debat per reformar la reforma.
Negociar els pressupostos i dir a qui negocies que és un xantatgista és inversemblant. Aquest sentit de prepotència republicana és poc compatible en política si vols aplegar consensos i ho és gaire més en un govern minoritari que necessita negociar-ho tot. I és que al capdavall aquests comportaments d’evitar compartir possibles èxits et fa culpable solitari dels efectes indesitjats de possibles fracassos.
La cimera francoespanyola a Barcelona ha estat un exemple més d’aquesta habilitat de repicar i anar a la processó, perquè la invitació del president de Catalunya, Pere Aragonès, era purament de mínims. I que consti que jo soc partidari que el president de Catalunya, mentre no es deixi humiliar, sigui present arreu i no que no deixi mai cap espai buit, que sempre acaben omplint els adversaris. El govern espanyol no s’està portant gens bé amb qui és un dels socis fonamentals per a la governabilitat d’Espanya, i en la cimera s’ha mostrat molt desagraït imposant aquest protocol gens inclusiu.
I sobre la cimera cal dir una cosa més: és imprescindible la unitat de l’independentisme si realment volem aspirar a la independència. Excloure de la manifestació Oriol Junqueras amb crits i insults no és un bon senyal ni d’elegància ni d’estratègia política. Eixamplar la base excloent ja són massa els que ho practiquen i ja sé que hi ha moltes ferides per curar, però el que és segur és que amb aquests vímets no farem mai cap cistell. “Tu ja m’entens.”
