Khanweiler

Sembla que Macron, el president de la República francesa, va deixar anar aquest dijous un “és la força tel·lúrica” davant de l’impacte que li va causar el quadre Dona pixant, que Pablo Picasso va pintar el 1965 i que forma part del fons del marxant i editor Daniel-Henry Khanweiler que ara s’exposa a Barcelona. Una figura clau en l’art del segle XX, que va saber veure el talent dels cubistes i amb una història personal de patiment, espoliat per francesos i pels nazis, com a alemany i com a jueu, en la Primera i en la Segona Guerra Mundial. Georges Braque, Picasso, André Derain, Juan Gris, Fernand Leger, Paul Klee, Apollinaire, Max Jacobs, André Malraux... són alguns dels grans noms de pintors i escriptors que va impulsar i moure el mercat de l’art. Una exposició única, que també suposa la primera aportació barcelonina a la celebració del cinquantenari de la mort de Picasso, que s’esdevindrà el 8 d’abril. Picasso i Khanweiler van tenir una llarga relació, amb tres moments destacats: el 1912, el naixement del cubisme; els anys trenta, per l’interès de Michel Leris, gendre de Khanweiler, per la seva obra escultòrica, i el 1957, quan Khanweiler torna a ser el marxant en exclusiva de Picasso.

Però, a més, entre la nòmina d’apadrinats per aquest galerista hi ha dos catalans, com Manolo Hugué i Josep de Togores, i la seva relació amb la Sala Gaspar va ser clau perquè en plena dictadura, el 1960, es pogués admirar l’obra de Picasso a Catalunya. De les obres de l’escultor exposades, em va atrapar la peça Les dues catalanes, i el traç magnètic de Togores es va salvar de quedar en no res gràcies a aquest home. Al MNAC hi ha també obra d’Hugué i de Togores. I del MNAC, el neguit de Macron va acabar arrossegant Pedro Sánchez cap el Museu Picasso, després d’una cimera bilateral, que amistats d’estats a banda, i proclames que Barcelona es ressitua al món, va obviar tant el català com l’aranès, però que va reforçar espanyol i francès. Com era allò de se’ns pixen a sobre i ens diuen que plou?