Tribuna
Contra la injustícia, solidaritat
Mentre els polítics catalans, espanyols i europeus es tiren els plats pel cap, s’insulten sense pietat, estan pendents només de les injustes sentències dels tribunals; mentre els tertulians comenten amb frivolitat esdeveniments de tota mena de la vida política; mentre les televisions informen, de passada, de successos de naturalesa diversa, milions de persones lluiten arreu del món només per sobreviure.
Contribueixo de manera tan modesta que no puc adduir-ho com a suport solidari, i que esmento només amb el desig que milions de ciutadans que no fan ni això, prenguin consciència de la justícia de fer-ho, donant suport a una causa a la qual els pressupostos dels estats, de les comunitats autònomes, dels municipis, petits i grans, haurien de dedicar una major atenció, com ho és la situació que, per motius diversos, pateixen centenars de milions de ciutadans del món.
Rebo de manera periòdica la revista Refugiats, que edita l’Agència de les Nacions Unides per als refugiats (Acnur). La rebo, la llegeixo i m’esgarrifo seguint les dades que s’hi publiquen. No cal tenir gaire sensibilitat per no denunciar el fet que 20,5 milions de persones estiguin passant gana a Somàlia, Etiòpia i Kenya; que més de 800.000 famílies hagin perdut la casa a Ucraïna; que hi hagi més de 7 milions de persones procedents d’aquest país en guerra refugiats a Polònia, Eslovàquia, Hongria, Romania i Moldàvia, a més dels centenars de milers que han trobat acollida a Europa. Són en total 100 milions de persones les que estan desplaçades del seu lloc d’origen, un 1,3 per cent de la població mundial, 42 per cent de les quals són nens i nenes d’edat infantil.
L’escriptora Rosa Montero ha denunciat a Refugiats una part del gran problema que pateix avui la humanitat: “Sé que ens sentim sobrepassats per aquest problema descomunal, per les successives i creixents onades de desplaçats, que cap govern no ha sabut gestionar. Com estem fracassant com a societat en aquest tema. Però cal no resignar-se a la impotència.” Cal, doncs, que a través de petites aportacions dels milions de ciutadans d’arreu contri buïm a alleugerir la situació a la qual em refereixo.
Ho recorda també l’autora esmentada: fins a mitjan juliol d’enguany havien arribat per mar a la Península, a Itàlia, Grècia, Xipre i Malta 48.566 persones; i 4.000 ho havien fet per terra; 873 persones havien mort o desaparegut en les aigües del formós Mediterrani, emmirallats, no pas sempre amb encert, amb el benestar que hom diu que gaudim els països de l’Europa Occidental.
El fred extrem, la gana, la insolidaritat, el menyspreu als drets humans, la manca d’un habitatge digne, la injustícia de tots i sobretot dels rics i poderosos, han esdevingut el pa de cada dia per a milions de persones d’arreu del planeta.
Us imagineu com millorarien les coses a l’hora d’apaivagar aquest immens dolor, si milions de persones, amb una minsa aportació econòmica, contribuïssin a donar suport a Acnur i a tantes altres ONG repartides arreu? Posant sempre al davant, però, la responsabilitat que correspon als governs, a l’hora de destinar recursos per a fer front a aquesta monumental injustícia. Menys bales i menys canons i més solidaritat. Això necessita el món de la tràgica i malaurada conjuntura que vivim en aquests temps de guerra, de mort, de fred i de fam.