La guerra civil catalana

No sé si tenim cap Joan I, si perviu un príncep de Viana tancat a la presó de palau, si som una herència de la Busca i la Biga. No sabem si el dissortat Hug Roger, comte del Pallars, ha encerclat a la Força de Girona el futur Ferran el Catòlic amb la seva mare. Potser encara som els pagesos sotmesos a la remença, aquells d’abans d’en Rocaguinarda. O potser amb el masover estirat dins el mas magre a punt de morir de la pesta.

No sé si, de mica en mica, s’aixeca aquell sentiment que crema les entranyes de la colla de bosquerols, d’homes de bosc que passen el dia tallant els arbres, pelant les suredes o gratant la terra per lliurar-la de bardisses, si són als temps de les avellanes, o al moment de collir cireres. Sempre amb 4 rals a la mà oberta. No sé si encara, per aquí, hi tenim els carlins i els liberals, passant a embranzides pels carrers dels pobles, ara els uns i ara els altres, amb la mala sort de no haver fet com els bascos, amb carlinades que encara els brillen als parlaments i als estatuts d’una autonomia amb fur.

No sé si soc aquell carboner, amb el bastó a la mà, mantenint el caliu de les piles i que als vespres dorm al paller més proper de la feina. El picapedrer que renega a cada repic de maça. O si soc el mosso llogat al molí dels tres canals. No sé si encara hi ha aquell home que vigilava fusta al moll. Som els del contracte de rabassa morta o els amos de les rabasses? Els de l’ateneu sindicalista o els dels cercles dels burgesos?

No sé si, mentre Barcelona alça la meravella dels immobles brodats guspirejant de la ciutat de tombants de segle, amb mosaics i forjats, vitralls repujats, jo soc amb els pobres que s’arrosseguen al carrer de l’Hospital pels escocells, buscant el son. No sé si som aquesta colla de partits d’abans d’un alçament armat amb un militar al capdavant. Uns partits que es diuen Estat Català, o soc al costat dels que van darrere l’home que té l’estrany nom de Lerroux. Som potser els anarquistes que feien trobades als boscos projectant com cremarien la marededeu trobada o som els que d’amagat salven la marededeu trobada. Som dels que en Franco va tancar a la presó o dels que van assenyalar els rojos amb el dit i una signatura? Aquells a qui un president amb la creu al front va fer dir “Catalunya”, “Catalunya”, allà on deien “Franco, Franco”.

Si som aquells que vam votar l’1-O del 2017 o aquells altres que l’endemà van recórrer la Via Laietana amb en Borrell fent arengues. O som a la plaça de les 4 columnes, sense xiular, o som aquells que van agafar l’AVE cap a Madrid, a l’altra mani. Només un buc de ciutadans, una micarella, es mantenen sempre amb el pensament sensat. A la guerra civil catalana, als temps de Rocaguinarda, i al temps de la rabassa morta, i al moment de dir allò de Franco. Potser sempre hi ha hagut un cop d’aire de seny amb capacitat d’analitzar, amb intel·ligència, però on són aquests catalans? En quin refugi del mig de la neu esperen la tardor de tots els colors. Hauríem fet mai res de res si tots plegats tinguéssim seny?

On són els del 52%? O potser hem arribat, ja per sempre, al temps de fer Nació amb Llengua, Cultura, País, deixant-nos d’històries vàries. Que què de separar-nos? Res! No veiem com Barcelona és una capital del món? No veiem com el tub de gas liquat sortirà cap a mar des del port d’aquella ciutat tan antiga com el temps? No veiem que el Pacte de Barcelona sona a Tractat del Pirineu, o potser al de Corbeil? Si us plau. Amaguem els trabucs, posem a l’armari els uniformes de miquelets. Desem en Serrallonga besant-se amb la Joana.

Som a dins d’una Europa que compta amb nosaltres. Potser només podríem seguir el planning de Pasqual Maragall amb un grup europeu que volia l’Europa federal, des de les nacions o regions, amb ciutats enllaçades. Barcelona hi és, a l’imaginari maragallià. Amb Tolosa, Lió, Marsella, Milà. Una Europa confederada, amb les nacions estat federades. Amb les ciutats unides per l’energia productiva.