El terrorisme de les mentides

Buscava un titular i el va trobar: “Fa segles que no veurà un cristià matar en nom de la religió com fan altres pobles” (en relació amb l’autor dels atacs a Algesires). És mentida, òbviament, com se li ha recordat aquests dies: la nostra dictadura nacionalcatòlica no se n’estava pas; tampoc el Ku Klux Klan i els supremacistes escampats pel món: 51 persones assassinades en una mesquita i en un centre islàmic de Nova Zelanda el 2019; 77 morts als campaments de l’illa noruega d’Utoya i a Oslo el 2011; el general Ríos Montt, que el 1982 i el 1983 enviava l’exèrcit a destruir pobles maies invocant Jesucrist; el mateix Bolsonaro, home de fe contra els indígenes del Brasil; totes les bruixes cremades per aliar-se amb el diable, la Creu i l’Espasa en els territoris descoberts... No sé quants segles s’haurien de mirar! Si vol aprofitar l’ocasió per difondre missatges d’odi, Núñez Feijóo ha d’afinar l’argumentari –i en pot aprendre dels seus socis– o encara quedarà com un passerell que desconeix que al llarg de la història el fanatisme de signe religiós ha esdevingut, amb mèrits provats, arma predilecta de la barbàrie. Ens horroritzen tant els crims gihadistes com els beneïts per altres creences i també la utilització espúria que en fan els que es presenten com a polítics per estigmatitzar col·lectius i treure’n rèdit electoral, per més que després ho matisin en part: no és exactament el que volien dir però ja ho han dit i van sembrant confusió i rancúnies, justament el que mai no hauria de fer un servidor públic –ni ningú–. Les mentides també són actes terroristes.