Qui repica i va a missa?

Fa un parell de setmanes, arran de la cimera de Macron i Sánchez, ens vam fer tips de sentir que no es podia “anar a missa i repicar” i, en canvi, aquesta setmana n’hem vist un cas claríssim i encara ningú no ha rescatat la mítica frase feta. Però què és, si no, donar suport a la vaga de mestres i metges i, alhora, oposar-se als pressupostos que permetrien aplicar les millores laborals que reclamen?

Potser quan vostès llegeixin aquestes línies ja s’haurà anunciat un acord per als pressupostos. Tant de bo; molts col·lectius socials i econòmics estan pendents de poder rebre els diners que els permetran respirar una mica aquest any tan complicat. El gest d’ERC d’acceptar el quart cinturó sabent que li suposarà un desgast electoral és un sacrifici que de moment no han fet ni Junts ni el PSC, que segueixen fent càlculs electorals a pocs mesos de les eleccions municipals. Però hi ha moments que el sentit de país i l’interès general haurien de passar al davant dels interessos de partit, i ara és un d’aquests moments. Aquesta setmana el malestar que s’ha sentit al carrer ha deixat clar que hi ha una emergència social a què cal respondre. I és la política que hi ha de respondre: no només un partit, ni tan sols un govern, sinó el conjunt del Parlament.

Anar a missa i repicar no és assistir a la recepció de Macron si el missatge que li trasllades és el mateix que clama la manifestació que s’està celebrant simultàniament. Anar a missa i repicar és dir-te socialdemòcrata i supeditar els recursos de la sanitat i l’educació a la viabilitat d’un aeroport i un casino.