Bassal gebrat i gram groc

Finalment hem entrat en una certa normalitat meteorològica. Som a gener i fa fred. També és cert que no hi ha manera ni perspectiva que plogui considerablement, però també entra dins la normalitat, com canta Raimon, que la pluja en el nostre país no sàpiga ploure. De matinada fa un fred que pela. Com toca. La gebrada es manté, durant les primeres hores del dia com una capa uniforme que cobreix camps i marges i decora arbres i plantes, com si hagués tornat l’ornamentació del Nadal. En obacs i tàlvegs que escapen dels raigs de sol anem de blanc tot el dia. Al bassal que han deixat les quatre gotes que van caure a començament de setmana, hi hem trepitjat i trencat glaç cada matí. El gram s’ha esgrogueït com li tocava i ja no verdeja com si el 20 de gener fos primavera. El roser de pitiminí ha deixat de poncellar i els pètals de les rosetes que encara mantenia s’han pansit com els que posàvem a assecar entre els fulls de la llibreta de batxillerat. Ja veurem si dura, però tenim hivern. Ha arribat tard, però més val tard que mai. Segurament deuen ser manies meves, però jo trobo que, els anys en què les quatre estacions es desdibuixen massa, no són només la terra i les plantes les que ho pateixen. L’any en què l’hivern, la primavera, l’estiu i la tardor es confonen massa entre si i no precisen durades i límits, els nostres cervells també funcionen més confosos que de costum, que ja és prou confusió.