anàlisi
Els silencis també ens fan responsables
Vam començar aquesta setmana amb una pluja de vagues en sectors molt majoritaris i amb gran incidència social i, honestament, algunes em costen molt d’entendre si no és perquè hi ha un horitzó electoral i s’aprofita l’avinentesa. De fet, les explicacions dels portaveus sanitaris tenen una coherència i fins i tot lògica, el problema és que no tots els altres conflictes tenen aquesta facilitat de comunicació o consistència del relat. El fet que aquestes aturades siguin de sectors en què la responsabilitat és de distintes conselleries també hauria de ser un indicatiu, perquè si el malestar és general, no hi deu haver una causa supralaboral? Els responsables polítics han derivat cap a una mena de prepotència que els porta a prendre decisions unilaterals i sense cap mena de negociació i després han de demanar negociar per acabar claudicant, i aquesta estratègia mai és bona per crear un clima de negociació. Més aviat s’assembla a un torcebraç on l’objectiu és que hi guanyi el més fort, i aquesta estratègia s’allunya molt del que és una negociació. I aquesta impressió també la tenim amb el curs de la negociació dels pressupostos: la forma de negociació multilateral d’ERC, les invectives contra els negociadors, la pressió que pretenen fer a través dels agents socials, genera un estat de crispació que entorpeix molt qualsevol acord. A mi no m’agrada l’estratègia del PSC del tot o res com estan fent, però hem de ser honestos i aquesta estratègia és l’emprada molt sovint per Gabriel Rufián amb una ostentació de testosterona humiliant que ara els la fan pagar. Des de Joan Puigcercós, que tenia habilitats negociadores sense estridències, ERC a Madrid s’ha mostrat més per l’estratègia del “broc gros” per tal de marcar atributs davant de la seva parròquia. I per liderar i per negociar s’hi ha d’estar preparat, i és un art. En el llibre M’explico del president Carles Puigdemont, comenta com arribat un moment va d’haver d’agafar la negociació dels pressupostos amb la CUP perquè el vicepresident econòmic, Oriol Junqueras, va ser incapaç de poder arribar-hi. En les negociacions del pressupost anterior, que les va portar el conseller Jaume Giró, no vam sentir cap retret i més aviat les negociacions es portaven amb una discreció important fins que es va arribar a un acord dins del termini establert.
Deixant el conflicte dels taxistes de Barcelona, que és un conflicte gremial i d’una certa prepotència defensant una mena de monopoli, els de la sanitat i l’ensenyament són dos conflictes que des de fa anys estan més o menys latents. En l’educació, l’evident manca de diàleg constant i les pulsions de mesures unilaterals, com pot ser el canvi de l’inici del curs escolar, enforteixen el clima conflictiu especialment en un sector en què el principal sindicat sempre s’ha mostrat més addicte a la col·lisió que no pas a la col·laboració.
D’entre tots els conflictes d’aquesta setmana, els sanitaris són els que tenen més arguments i raons per protestar. Com fa anys em deien en una reunió amb els representants dels metges del Trueta de Girona: “Pots presumir tranquil que tenim una sanitat de les millors del món, però has de saber que avui s’aguanta pels sacrificis dels sanitaris i si no canvia esdevindrà inassumible. No ens podrem permetre aquesta sanitat.” I el problema el tenien molt ben detectat: el crònic infrafinançament. Amb els traspassos ens van traspassar la sanitat i el dèficit. La infradotació, que està ben detectada i quantificada, és endèmica i només la fem subsistir amb endeutament, i l’endeutament sempre és finit. Quan la UE comenci a pressionar Espanya per rebaixar el dèficit, si no hem resolt abans el finançament, tindrem molts problemes.
Un dels retrets que s’hauria de fer als responsables polítics és que acceptin aquesta situació paupèrrima de dotacions dels serveis vitals quan cada any tenim més de setze mil milions de dèficit fiscal i que ho acceptin sense denunciar-ho cada dia. Els silencis també ens fan responsables.
