En veu alta

Els voldria demanar un favor. Tot el que llegeixin avui, inclòs aquest article, ho poden fer en veu alta? Gràcies. Espero que si ho fan en un bar o en un cafè, no se’ls mirin de reüll, pensant: “Què els agafa, a aquests?!” Sempre els poden dir que ho fan perquè resulta que avui se celebra arreu, i des del 2010, el Dia Mundial de la Lectura en Veu Alta. Ja sé que sovint diem que l’hàbit de la lectura es fa en silenci, en la intimitat i el recolliment. Però això no treu que hi hagi certs textos –no necessàriament poemes; voldria creure que en certa manera tots– que convingui ser llegits en veu alta perquè quan els sentim, milloren. En tots els sentits. Aquelles paraules escrites, quan són dites, pronunciades, sembla que cobrin vida. I, de vegades, fa que tinguin un significat més ple i, al mateix temps, ens ajuden a veure molt millor allò que els autors ens volen explicar. L’altre dia mateix, presentant la reedició que Gavarres ha fet de la novel·la Cera, de Miquel Pairolí, vam llegir en veu alta uns fragments. La força de les paraules triades per l’autor ens va fer presents, com si haguessin aparegut com per art de màgia, alguns dels personatges de la novel·la. Fins i tot érem capaços de sentir la seva olor, bravada en alguns casos. Llegir en veu alta estimula, doncs, la imaginació i ens fa assaborir un grau més aquella lectura, afavoreix la comprensió i ens permet atresorar paraules que un cop sentides ja formen part del nostre vocabulari. No en va és un exercici que, d’un temps cap aquí, cada vegada és més freqüent veure’l a les escoles. Que llegeixin en veu alta, davant d’un públic més o menys nombrós, els afavoreix. A la mainada els ajuda a entendre el que estan llegint, a millorar les seves habilitats comunicatives, a tenir una bona dicció, a enriquir el vocabulari. Un servidor ho fa sovint, de llegir, i –sempre que puc i si les condicions ho permeten– ho faig en veu alta.