Els grassos no fan fàstic

La pel·lícula La ballena, que només podem veure doblada al castellà perquè el català està més amenaçat que Moby Dick, és una d’aquelles que malgrat l’aparent escabrositat de la proposta ben probablement convocarà masses a les sales. A alguns espectadors, a mi mateix, ens ha passat igual que la primera vegada que vam veure Joker: aclaparats, vam estar a punt d’aixecar-nos per marxar però després l’hem tornat a veure una vintena de vegades i la considerem una de les cintes més agosarades, insurrectes i lúcides dels darrers anys. Segurament amb aquesta tornarà a passar. La ballena ens presenta un recuperat i immens –mai millor dit– Brendan Fraser ficat en la pell –de silicona– d’un professor de redacció afectat d’obesitat mòrbida, amb una vida personal més plena de doblecs, secs i llagues que la pròpia panxa. Un personatge que ens fa reflexionar sobre un problema molt estès: la meitat de la població catalana de més de 18 anys té sobrepès, la primera alerta sobre el domini del greix. Quan érem petits el greixando de la classe era objecte de burles implacables, misèries d’abans que de mica en mica la societat ha anat redreçant. Però de barreres socials i físiques encara n’hi ha, també la tendència a culpabilitzar-los d’una malaltia que sovint té per detonant alguna desgràcia més emocional que física. I aquí tenim aquesta pel·lícula extrema, que ens acara amb una realitat que d’una manera o altra ens toca de prop: tots tenim un amic o un familiar amb més quilos del compte, potser ara mateix algun lector s’identifiqui amb La ballena. I amb un missatge que apunta ben enlaire: els grassos no ens han de fer fàstic ni pena pel seu volum, com en qualsevol altra persona només importa l’envergadura de la seva humanitat. Per això aquest final que et clava a la butaca –si és que el film no t’hi ha clavat de bon principi– quan des de la lletjor i l’agonia d’una persona al límit ens arriba una admirable injecció de coratge, la lliçó que tots tenim un costat bo i motius per creure en la gent.