Fallada sistèmica

“Qué tiene que hacer un Estado cuando alguien vulnera la Constitución y declara la independencia?” Les paraules de la ministra de Defensa de Pedro Sánchez van servir per justificar en seu parlamentària la utilització de Pegasus per espiar una seixantena de ciutadans per la seva relació amb l’independentisme. No faria falta afegir gran cosa més per explicar per què, cinc anys després de l’1-O, el focus de la batalla legal entre aquell Estat i l’independentisme català no està sobre els delictes que s’imputen a Carles Puigdemont i la resta d’exiliats polítics catalans (que van canviant amb el temps), sinó sobre si l’estat de dret espanyol respecta o vulnera els drets fonamentals d’aquests i altres ciutadans que tenen com a projecte polític treballar per la independència de Catalunya. La ministra no va parlar només del govern, sinó de l’Estat, perquè és l’Estat que ha vist qüestionada o amenaçada la seva unitat i és l’Estat en ple el que ha reaccionat amb virulència contra aquest Grup Objectivament Identificable de persones. La ministra no va ser la primera a assenyalar. Abans ho havien fet els policies espanyols que cridaven “A por ellos”, el rei i cap de l’Estat que va avalar i anunciar la violència contra ellos, la fiscalia general que va organitzar la persecució d’ellos, la cúpula judicial que va donar forma a la causa general contra ellos i, és clar, els espies de l’Interior i els de la ministra (el CNI) que van assetjar aquests ellos. Governants, parlamentaris, alcaldes, polítics, advocats, funcionaris, mestres, activistes, manifestants, votants..., tots són ellos. Serà feina dels advocats demostrar als tribunals d’Europa que l’estat de dret a Espanya té “fallades sistèmiques”, forats negres on els drets d’ellos no es respecten com mana el dret europeu i, per tant, se’ls pot investigar de manera prospectiva, fabricar dossiers incriminatoris o difamatoris (tot serveix), espiar el seu telèfon o infiltrar un policia al seu entorn social, amb ordre judicial o sense. La reacció antidemocràtica de l’Estat és tan real que tant el Consell d’Europa com el Comitè de Detencions Arbitràries de les Nacions Unides l’han pogut constatar. Què més necessiten?