Dubtes i certeses

Passats més de cinc anys dels “fets d’octubre” del 2017 a Catalunya, reconec que tot en mi són dubtes i incerteses. Per dir-ho massa simplement: va ser allò una il·lusió col·lectiva condemnada a esvair-se no només per la repressió de l’Estat espanyol, sinó també perquè bona part dels polítics independentistes implicats en la convocatòria del referèndum no estaven disposats a arribar fins al final? A diferència d’altres que, amb les seves raons i a vegades amb aquella facilitat pel judici expeditiu que propicien les xarxes socials, reparteixen carnets de “traïdoria” o, d’altra banda, justifiquen acords i possibles renúncies amagades mentre també desqualifiquen els que discuteixen la seva política, no tinc ni idea de què s’ha de fer i de com es pot fer: en tot cas, em sento desconcertada i perplexa davant de l’esdevenir de les coses i tanta mala hòstia.. Crec que em resten unes poques certeses. El respecte per les persones que van ser jutjades pel Tribunal Supremo i condemnades a presó. El suport a tots els altres encausats i represaliats. I el desig ferm que no siguin extradits els exiliats. Respecte d’això últim, m’estendré una mica més. Tampoc no tinc ni idea sobre les conseqüències de la sentència recent del TJUE que celebren tant una part com l’altra. Però l’obsessió perseguidora i el desig de revenja de l’Estat espanyol, representat per les maniobres del jutge Llarena, i d’una part de la societat espanyola (compresa la catalana) pel que fa a Carles Puigdemont (i amb ell, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Toni Comín) fa que ho continuï tenint més que claríssim: que els perseguidors no obtinguin la victòria de l’extradició per jutjar injustament els perseguits.