El rei (d)emèrit

Això del culte a la personalitat i aquesta admiració reverencial cap a una persona, cap a un líder o cap a un rei, sempre m’ha semblat propi de l’època de la bruixeria i del feudalisme i del vassallatge, quan els reis i els nobles tenien tots els drets sobre els vassalls. Però, tot i que ara ens sembla inexplicable, encara tenim restes d’aquells comportaments. N’és una prova la servitud del poble pel que fa a la corona espanyola, que gaudeix d’un perímetre de protecció i de tolerància gens propi dels temps actuals si ens equipara amb les monarquies petrolieres que encara estan protegides per lleis ancestrals i que no tenen res que es pugui homologar amb la cultura del segle XXI. És cert que tenen a favor seu una riquesa immensa i ostentosa que els adorna tota la seva misèria, tots els atacs i tots els menyspreus als drets humans. I aquesta fortuna pot comprar voluntats de gent significativa, esportistes rellevants, que, amb poc enteniment, s’ofereixen a defensar allò que avui és indefensable. L’entrenador del Barça, Xavi Hernández, va ser nomenat ambaixador global del mundial de Qatar, sense cap contradicció ètica i personal. De fet, parlant i comparant Qatar amb Espanya en una entrevista a l’Ara el 2019, quan vivia allà, va dir: “No visc en un país democràtic, però crec que el sistema d’aquí funciona millor que el d’allà.” I el 2021 va dir: “Han de venir i veure-ho vostès mateixos abans de jutjar.” I és en aquell sistema d’allà, que funciona millor que el d’aquí, segons Xavi Hernández, on s’ha anat a refugiar Joan Carles, el rei (d)emèrit d’Espanya, per fugir del fisc espanyol i de les possibles investigacions de les trapelleries.

És clar que encara aquí hi ha molta gent que el defensa i el protegeix, amb aquella barreja de discurs d’un espanyolisme que fascina amplis sectors que van des de les casernes fins a l’extrema dreta franquista. I gràcies a aquest gros de persones, que deuen ser moltes, aquest gest de fugir de la justícia tributària del que va ser el primer espanyol i el primer soldat espanyol, no ha provocat un esclat d’ira popular. I el seu fill, l’actual rei d’Espanya, no ha hagut de sortir a la televisió en hora de màxima audiència per explicar aquesta escapada escandalosa, molt reial però també molt poc ètica. I al Congrés espanyol cap pregunta al govern perquè es pronunciés després d’aquesta burla descomunal, i potser arran d’aquest escàndol seria bo que canviessin la llei de protecció que envolta la corona, un text que ha permès que tants i tants anys cometés tota mena de trapelleries gràcies a aquesta impunitat legal de què gaudeix i que és una burla més d’aquell “todos somos iguales ante la ley”.

Aprofitant que aleshores el que era príncep, Felip, va assolir la majoria d’edat, uns quants periodistes i col·laboradors d’El Punt van escriure un llibre titulat Els Borbons en pilotes, que duia com a subtítol La vida sexual i sentimental de la dinastia que regna des del segle XVIII, i que anava de Felip a Felip passant per Joan Carles. Aquell llibre, amb un fons històric important però presentat amb cert desvergonyiment, va ser la primera vegada que algú s’atrevia a escriure sobre la nissaga dels Borbons.

És evident que aquell llibre ha quedat depassat llargament amb les “aportacions” biogràfiques més recents, però, a més dels escàndols d’allitaments múltiples, ara n’han sortit de financers, que han provocat que fugi a l’exili amb la protecció de les monarquies petrolieres dels Emirats Àrabs, i hi traslladi la seva residència fiscal.

En política, és bo que hi hagi immunitat, però hauria de ser exclusiva per als actes que tenen a veure amb el càrrec i en cap cas extensiva a totes les facetes de la vida, fins i tot la privada. I negar-se a voler-ho canviar, que seria el més prudent, és una situació que es fa difícil defensar en un estat democràtic.