Guardeu els papers

En l’acte de cessió a la Fundació Pla dels manuscrits procedents de l’arxiu de l’editorial Selecta, la professora Maria Josepa Gallofré va exclamar: “En aquest país tot es crema!” Ho deia a propòsit de la feliç excepció que representava veure els originals de Vida de Manolo, de Les hores, de Cartes d’Itàlia, de Nocturn de primavera, tots arrenglerats damunt la taula, curosament ordenats i conservats, tal com els havia guardat el seu editor, Josep M. Cruzet, i després els seus descendents. El més habitual, sobretot quan els autors ja són morts, és llençar-ho tot al foc. El paper, al cap i a la fi, ja no té el prestigi d’abans, i a més ocupa espai, crida la pols, i els pisos d’avui són tan petits, que fins i tot els records hi destorben, i més si arriben fills i s’han de desembarassar els armaris per fer-hi cabre els joguets, les dessuadores, els mitjons foradats i unes quantes il·lusions perdudes. Pla, en canvi, tenia obsessió pels papers, que és també una manera de tenir-ne per la posteritat: “Guardi la correspondència”, exhortava a Cruzet el 1951, quan ja feia cinc anys que s’escrivien i les cartes començaven a adquirir un valor que superava l’interès merament privat. Pressuposar els lectors abans que arribin, abans i tot que hagin nascut, podria semblar una expectativa vanitosa, però sense la prevenció de Pla avui continuaríem creient que Girona, un dels seus llibres majors, havia estat escrit com el record d’una edat morta en l’ambient tristíssim de la postguerra, i no com el testimoni del primer despertar a la bellesa que l’escriptor ja tenia al cap just abans que el país es trenqués.